i si també la neu passarà?

Ja fa uns dies que el temps se va comportar i va deixar anar uns flocs de neu per Capçanes, càmara en mà me vaig passejar pel terme. Els mil colors del blanc de la neu em van relxar com mai, com sempre la tranquilitat i el silenci, l'immobilitat d'aquells primers moments, el neguit. Un blanc que un dia més tard es va veure tacat pel roig de sang d'un poble, el palestí. I com sempre que puc ho il.lustro amb el poema del Miquel Martí i Pol... la neu...

També la neu passarà

i tornaran els dies clars i oberts,

fonda, la vida

farà el seu curs immutable

i el temps transecorrerà

sense fer gens de cas dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars,

i tornarà la neu,

tancant un cicle o obrint-lo tan se val!

Només nosaltres desapareixerem

i potser tot, per uns instants,

serà quasi perfecte.

i si Palestina sangra? ( o Històries per no dormir IV)

Mort, molta mort, és el que vec quan engego la tele. Mort als carrers, molta sang. Les sirenes i els crits acompanyen les imatges contundents que entren a casa meva un dia qualsevol de les festes nadalenques.

Plors de ràbia i desconsolació omplen la pantalla, una estranya sensación em recorre el cos, com si jo també m’hagués de ficar a plorar i a cridar amb la seva veu. Com jo, penso que moltes persones arreu deuen estar sentint el mateix. De nou les forces sionistes ataquen Gaza, ataquen Palestina, ataquen al poble.

Estat genocida recolzat pels Estats Units, la resta del món que calla, com sempre, davant l’agressió a un poble resistent. Israelians provocant l’holocaust, com es gira la truita no? Des d’aquí la força i la solidaritat amb un poble ocupat que demostra dia rere dia l’orgull de lluitar per la seva terra, PALESTINA.

i si Visc a Barcelona? (III)

Surto de treballar i camino cap a casa. Durant el trajecte el meu cap rep imatges sense treva, un cosa així: creuo semàfor, juntament amb una àvia, penso que l’acompanyaria cap a casa i escoltaria qualsevol història que em volgués explicar. Camino, i creuo semàfor, dins d’un bar una parella conversen alegrement mentres observen el vi que tenen a la copa, penso en entrar i beurem les dos copes, una darrere l’altra a Sant Hilari. Creuo semàfor, de sobte una bici em passa pel davant, me deixa palplantada renegant, l’odio. Creuo semàfor, dins d’un bar de tapes un pernil penjat i al davall un home assentat, penso que per mi no hi haurà pernil i que a ell segurament li ha tocat la loteria. Creuo Diagonal, una senyora gran arrossega un carretó de la compra pel carril bici, penso que té més raó que vergonya, també l’acompanyaria a casa. Creuo semàfor, un home barrunda una cabina de telèfon, després un parkímetre, no ha tingut sort. Creuo semàfor, vec uns contenidors encartellats, provablement els únics supervivents en cinc illes a la rodona, Correllengua al meu barri, però a l’octubre, penso que faig tard. Creuo uns quants semàfors més, passo pel Superlatino a comprar pasta per fer empanades, passo pel Cabàs a comprar xampinyons, pastanagues, carabassó,... penso que aquesta nit tinc unes convidades molt especials i que faré unes empanades de puta mare.

i si fem el cim? CIP cim hurra!!

El 2008 ja s’esfumava i des del CIP vam pensar que havíem de fer alguna activitat significativa dins de la campanya dels 100 anys d’estelada abans que s’acabés l’any. L’objectiu: pujar l’estelada al punt més alt del Montsant, la roca Corbatera.

El dia 20 de desembre vora les 10h del matí, una desena de persones vam començar la caminada. El camp base va ser la Morera de Montsant i la ruta escollida enfilar pel Grau de la Grallera, on ens va acompanyar una espessa boira, fins que finalment vam arribar a la Serra Major.

L’esmorzar, amb producte de la nostra terra, ens va servir per agafar forces i sense gaires problemes vam seguir direcció est. La vista que teníem era privilegiada, per una banda, les Garrigues, la Plana de Lleida tota emboirada, i al fons els Pirineus nevats, per l’altra, tot el Camp, la Mola, la serra de Llaberia, i tot el reguitzell de muntanyes fins arribar als Ports, i, enlluernat per l’ocasió, el mar Mediterrani.

Eren la 1 del migdia quan l’estelada va arribar a la roca Corbatera (1163 m), no hi va faltar la foto de rigor i un escrit per deixar constància de la nostra gesta, “...hem pujat al punt més alt de la comarca perquè hi onegi la bandera de la llibertat”.

Des d’allà dalt ho albiràvem tot, la bellesa i la destrucció, i ens va servir per tindre una visió més clara dels canvis que s’estan produint a la nostra comarca, i alhora ens va animar a seguir coneixent la nostra terra per poder lluitar per ella amb més sentit.

i si et parlo de morts? ( o Històries per no dormir III )

Hem après que el valor que se li dóna a una vida depèn de moltes coses. Depèn de l'indret de món on t'ha tocat viure, de la professió a la què et dediques, i també, de les circumstàncies segons les quals has passat a l'altre barri.

Quatre obrers moren a l'ensorrar-se els pisos de l'Hotel on estaven treballant a Mallorca. L'obra no tenia llicència, però ningú va moure un dit perquè s’aturés, com sempre ara tot són lamentacions, però sabem que al darrere hi ha uns responsables, empresaris corruptes i polítics que fan la vista grossa. Vora 1000 treballadors moren cada any en accidents laborals, no estaríem parlant de terrorisme patronal?

No ens venen igual la mort de l'empresari que la del treballador que l'ha palmat mentre enriquia al mateix empresari, segurament amb unes condicions laborals pèssimes. I tanmateix les llàgrimes ens diuen que les vessem per l'empresari. S'entén, oi?

Una bala impacta al pit d'un jove de 15 anys, és grec i té somnis, però qui millor us ho explicarà és en Jordi Martí, que senzillament ha fet un article brillant: Alexandros Grigoropoulus, els somnis contra la xerrameca. Un policia mata, de nou, un jove manifestant, no estaríem parlant de terrorisme d'estat?

Aquests dies també es recorda a Pedro Álvarez, assassinat per un policia fa 16 anys, i sonen noms com el de Guillem Agulló, assassinat per uns neonazis l'any 93, i tants d'altres que ressonen per tot arreu, parets i carrers, però que no ocupen cap primera pàgina del diari ni cap racó al telenotícies migdia. I és que ja és hora que ens fiquem a cridar ben fort, com els Habeas Corpus, Basta ya!

i si tot era mentida al país dels farsants?

Encens la tele i ja no saps que creure’t, de fet, la quota de credibilitat ha anat disminuint a mesura que anem aprenent que aquest aparell és l’eina perfecta per fer-nos empassar qualsevol cosa.

Ments adduïdes al rollo Poltergeist, i en el fons la realitat fot més por que la ficció. Inseguretat arreu, em diuen, jo surto al carrer i res, em deprimeixo perquè vull acció a l’estil de les pelis americanes i que un policia bo em salvi de tanta violència.

Jocs de paraules que amaguen tantes coses! Maleïts mots dits amb tota la intenció del món, canviem resistent per terrorista, o immigrant per delinqüent. I si ens hem de referir a nuestra selección ho fem sense embuts, descaradament, que així estem a l’hora de negar la nostra identitat, o és que no en tenim?

I dins de tot lo fregao n’hi ha que són de sucre, perquè s’han passat un parell d’anys dins d’una acadèmia i han jurat bandera. Que quina? Ah, que era un pur formalisme, ja ho sabem.

I m’irrito i em consolo escoltant la cançó dels Obrint Pas, que no sé ben bé perquè aquests dies no em marxa del cap; serà que quan engego la tele només sento la seva veritat...

Tot era mentida al país dels farsants,

fins que la veritat ens esclata a les mans.

Van fer eleccions i la van derrocar,

i la gran mentida torna a començar.

i si parlem català?

M’encanta. Estic tant contenta de tindre una parella lingüística. Ella és la Mariela i té 27 anys, ja en porta 7 per terres catalanes, i ara ha decidit apuntar-se al voluntariat lingüístic per millorar el seu català, que la veritat el parla de puta mare! És autodidacta, mai ha fet cap curs, tot ho ha après parant l’orella, preguntant, posant-hi ganes.

I aquest gest és el que més m’emociona, veure una persona vinguda des de ves a saber on, que arriba aquí i hi fica ganes, sent curiositat i, principalment, RESPECTE per la llengua del seu país d’acollida. Fa un esforç que tants altres nou o vellvinguts ni tan sols l’han considerat com a opció, i que tants d’altres volen desvirtuar dient que no serveix per a res i que de llengua comuna a España només n’hi ha una ( i la raó que tenen amb això d’España, però ni als Països Catalans, ni a Euskal Herria, ni a Galiza... és la seva la llengua comuna).

Escoltar a una argentina, un andalús, un colombià, un mexicà,... parlant català és una experiència orgasmàtica!! ( o és orgàsmica?)! (Jeje no penseu que se me’n va l’olla, encara que a vegades una mica sí...) la voluntat d’aquestes persones es mereix tot el RESPECTE del món, les gràcies, una abraçada, una mirada de complicitat. Perquè podent restar passius davant d’una llengua minoritzada, han esdevingut actius imprescindibles.

I veure com el Tomás, el fill de la Mariela, amb els seus 10 anys, ja despunta com un futur normalitzador lingüístic, me fa ficar la pell de gallina... m‘encanta.

Gràcies!

i si per fi està penjat?

1 any del Col.lectiu independentista del Priorat (CIP) en imatges

aquí el teniu...




au salut i revolució!

i si jo parlo, tu parles, ells parlen...de drets humans?

L'assamblea de majaras (o era de mamparas Climent?) se va reunir avui fa 60 anys per escriure la Declaracíó Universal dels Drets Humans. Avui tothom ne parla, a la tele, a la radio, als diaris... de fet, avui i tants altres dies, se n'omplen la boca d'això dels drets humans, encara que sembla que a vegades no tinguin massa clar de què es tracta.

Lliure circulació de nord a sud (altrament anomenat turisme); de sud a nord murs, reixes, portes tancades, i cossos morts al mig del mar.

Et manifestes contra l'especulació i resulta que et volen condemnar a 8 anys de presó, pena més alta que les que es demanen pels maltractadors de dones.

Jutges que parlen de drets humans a l'altra punta del món i que a casa són els botxins. Qui és aquella persona que després de deixar els seu fill al col.legi... es dedica a torturar de 10 a 14h? bona pregunta Garzón, el mateix ens preguntem moltes de nosaltres.

Imposicions de nacionalitats que només es sustenten en la negació d'altres. Dret al treball i voluntat popular, igualtat jurídica, llibertat d'expressió, com en sonen de bé aquestes paraules, sobretot a les orelles dels qui les proclamen mentres les trepitgen continuament.

Us convido a fer un cop d'ull a la declaració, i juguem al joc de veure com a casa nostra (i arreu), quants cops i en quants àmbits s'han ignorat, menyspreat, aixafat, avui, ahir i demà, els drets humans.

i si pujo al bus? (II)

Ara que m'he tirat a la bona vida, i ho dic amb el sentit literal de l’expressió, no menjar fritangues i intentar moure'm una mica, per tal que no se'm rovellin los músculs (tal com m'estava començant a passar...). Acostumo a pujar al bus menys sovint, però als matins no hi ha cap altre remei, perquè els llençols s'enganxen amb massa facilitat i tot plegat acaba siguent un correm-hi tots!

He pogut comprovar que la gent s'aixeca amb moltes ganes de discutir i debatre la jugada, a mi no em passa el mateix, sigui perquè no tinc ningú amb qui enraonar o perquè en aquells moments semblo una somnàmbula...

Això s'ha acabat, deia una senyora d'uns cinquanta anys, corpulenta i amb el cabell tenyit de caoba, ja no aguanto més, sempre la mateixa història... al seu costat un home amb barba de dos dies plorant a llàgrima viva. Com més plorava l'home, més alçava la veu la que de moment encara devia ser la seva muller. Mira que ets soso, no sé com he pogut aguantar tant temps ...

La Loli es delgada, però tiene unas caderas... serà porquè quiere, ahora lo liman todo... me han dicho que en la Teknon la gente va a operar-se a las 2 de la madrugada para que no les vea nadie... bueno ja hi som vaig pensar, a veure quina dieta miraculosa sortirà ara... pues mira que he hecho dietas, però como los nervios nada, con los nervios te adelgazas seguro... mare meva escoltant aquella dona repetint aquestes frases amb aquell to d'orgull, fent veure que ho intenta dissimular, pensava que mos estem tornant bojos!

Sempre amb excuses! entonava una noia jove assentada dos seients darrere del meu, a meva casa només hi passaràs per recollir les teves coses! m'has sentit? de fet l'ha sentit mig bus... No saps contestar, no saps parlar, hi ha algo més que no sàpigues fer? la noia tota ofesa es va il·luminar i li va clavar un: és més, hi ha algo que sàpigues fer?

Bueno tampoc és que comenci els dies amb molta alegria, però veient el panorama del bus... alegria que és festa major!

i si Visc a Barcelona? (II)

Un altre dia a la ciutat on sobrevisc, i unes altres veus que impacten a les meves orelles. Imatges i comentaris a la ciutat que no fan més que contradir-se.

Fa poc que s'ha ocupat una casa molt gran en un barri a tres parades de metro del meu, diguem que és al cor de la ciutat, el CSO La Gordissima. Li comento animadament a una amiga i em respon: bueno jo no hi tinc res en contra dels okupes, PERÒ si tots ens ho currem per pagar el lloguer... perquè ells no? Un altre espai alliberat i hi ha gent que creu que és una acció egoista.

Un professor arriba a la feina i comença a despotricar contra els alumnes que estan ocupant el rectorat. Em sembla molt bé que vulguin canviar el món, PERÒ ja ho entendran quan hagin de pagar l'hipoteca... Els universitaris reivindiquen una educació pública i de qualitat, per ells i pels seus fills, i hi ha gent que creu que això són modes passatgeres sense importància, que amb els anys tot canvia.

Els treballadors d'una empresa automobilística es manifesten pel centre de la ciutat, en fotran al carrer vora 2.000. Carrers tallats, i molta, molta policia protegint la Subdelegación del Gobierno, que acaba feta una truita ( i que demà hauran de netejar un parell d'immigrants mal pagats). Un home amb moto s'atura davant d'un guàrdia urbà, i amb una llengua que no és la meva li diu: ya estamos hartos de tantas manifestaciones... no sé si és que es vol fer el simpàtic o és que demà a ell no el fotran al carrer.

Gent que es queixa, perquè NO HA ENTÈS RES, d'altra que okupa cases, okupa universitats i okupa carrers, perquè ENTÉN MASSA COSES, i si no ho volien entendre... no els hi ha quedat altra opció.