i si tot era mentida al país dels farsants?

Encens la tele i ja no saps que creure’t, de fet, la quota de credibilitat ha anat disminuint a mesura que anem aprenent que aquest aparell és l’eina perfecta per fer-nos empassar qualsevol cosa.

Ments adduïdes al rollo Poltergeist, i en el fons la realitat fot més por que la ficció. Inseguretat arreu, em diuen, jo surto al carrer i res, em deprimeixo perquè vull acció a l’estil de les pelis americanes i que un policia bo em salvi de tanta violència.

Jocs de paraules que amaguen tantes coses! Maleïts mots dits amb tota la intenció del món, canviem resistent per terrorista, o immigrant per delinqüent. I si ens hem de referir a nuestra selección ho fem sense embuts, descaradament, que així estem a l’hora de negar la nostra identitat, o és que no en tenim?

I dins de tot lo fregao n’hi ha que són de sucre, perquè s’han passat un parell d’anys dins d’una acadèmia i han jurat bandera. Que quina? Ah, que era un pur formalisme, ja ho sabem.

I m’irrito i em consolo escoltant la cançó dels Obrint Pas, que no sé ben bé perquè aquests dies no em marxa del cap; serà que quan engego la tele només sento la seva veritat...

Tot era mentida al país dels farsants,

fins que la veritat ens esclata a les mans.

Van fer eleccions i la van derrocar,

i la gran mentida torna a començar.