i si parlem català?

M’encanta. Estic tant contenta de tindre una parella lingüística. Ella és la Mariela i té 27 anys, ja en porta 7 per terres catalanes, i ara ha decidit apuntar-se al voluntariat lingüístic per millorar el seu català, que la veritat el parla de puta mare! És autodidacta, mai ha fet cap curs, tot ho ha après parant l’orella, preguntant, posant-hi ganes.

I aquest gest és el que més m’emociona, veure una persona vinguda des de ves a saber on, que arriba aquí i hi fica ganes, sent curiositat i, principalment, RESPECTE per la llengua del seu país d’acollida. Fa un esforç que tants altres nou o vellvinguts ni tan sols l’han considerat com a opció, i que tants d’altres volen desvirtuar dient que no serveix per a res i que de llengua comuna a España només n’hi ha una ( i la raó que tenen amb això d’España, però ni als Països Catalans, ni a Euskal Herria, ni a Galiza... és la seva la llengua comuna).

Escoltar a una argentina, un andalús, un colombià, un mexicà,... parlant català és una experiència orgasmàtica!! ( o és orgàsmica?)! (Jeje no penseu que se me’n va l’olla, encara que a vegades una mica sí...) la voluntat d’aquestes persones es mereix tot el RESPECTE del món, les gràcies, una abraçada, una mirada de complicitat. Perquè podent restar passius davant d’una llengua minoritzada, han esdevingut actius imprescindibles.

I veure com el Tomás, el fill de la Mariela, amb els seus 10 anys, ja despunta com un futur normalitzador lingüístic, me fa ficar la pell de gallina... m‘encanta.

Gràcies!