i si porten 160 anys a les esquenes?

160 anys a les esquenes, entre els dos, al cap i a la fi 160 anys viscuts. La tieta i el tiet pugen al cotxe a les set del matí, quan al sol encara li falta una estoneta per treure lo cap per darrere de la Serra de Llaberia, arribem al tros i desenfunden les estisores per començar a tallar raïm.

Ara ja no és com abans, quants cops ho hem sentit. En deixem de verds, podrits i pansits al cep, i si convé fem anar el bisturí en les ja habituals operacions de cirurgia que dia rere dia practiquenm al defora. Abans, no fa tants anys, tot anava a dins al remolc, tot feia grau. Paciència per triar i remenar, paciència, ells que han vist passar portadores tirades de rucs, carros i s’han afartat d’anar caminant al tros.

Ens assentem per esmorzar, l’arengada no falta als seus plats, és aquí quan el tremolor a les mans de la tieta es fa més evident, agafant el tros de pa. Tot i així el pols no li tremola tant com per deixar de vermar any rere any, o això és el que creu, de moment no porta cap tall a les mans. El tiet arrossega cubells plens i condueix el seu muticultor com fa 20 anys.

80 anys i 80 anys a les esquenes i segueixen al peu del canó, són d’aquella gent que no se saben estar a casa, los hi pica la cadira al cul, han tingut que treballar dur tota la vida, i ara que podrien descansar prefereixen pujar al cotxe a les set del matí i anar a vermar, són forts i volen seguir sent-ho. És part d’una manera de fer, la de poble, aguantar fins que el cos digui prou.

i si no plou?

Simplement estar assegudes amb els peus sucats a l’aigua, davant nostre, el poble.


Silenci, tranquil·litat, de cop i volta un estol d’orenetes que venen a beure aigua a la bassa, i com si no n’haguessin de tornar a beure mai més, marxen.


I comencen a caure les primeres gotes d’aigua d’un dimarts de finals d’agost, que no faran més que humitejar una terra seca que ja està preparada per donar els seus fruits.

i si sento l'olor d'ametlles pelades?

Havia sentit aquella olor tot pujant les escales quan de sobte vaig ensopegar amb un sac d’ametlles pelades. Vaig obrir la porta, la iaia i el padrí estaven asseguts un davant de l’altre, només els separava una muntanya d’ametlles, closques, branquetes i insectes. Les mans les movien ràpidament i el soroll de les ametlles caient a la galleda era constant, suposo que als seus llargs vuitanta anys ho havien repetit milers de cops allò, i que ara se sentien més realitzats que mai fent-ho, encara servim per alguna cosa devien pensar.

Com descriure una olor que m’evoca només suor, sol, calor, pugó i l’acció de picar amb una canya a un arbre una tarde d’agost. Que em recorda una muntanya el triple de gran, al garatge de casa, al voltant de la taula mons avis, ma germana i jo,i desenes d’estisoretes, mosques i altres insectes estiuencs, sonant, des d’un radiocasset penjant d’un endoll del sostre, Lax’n’busto, els inicis.

Olor d’ametlles pelades, perquè les ametlles tenen doble closca, primer se pelen i després se trenquen. I penso amb l’església del poble, no perquè vagi molt a missa, sinó perquè durant una conversa de bar el Josep me deia que recordava sortir d’escola i anar a veure a sa mare a l’església. Entrava per la porta del costat, que es va obrir a cops de mall quan els republicans van ocupar-la per fer-la servir de magatzem d’aliments, i allí estava la seva mare amb altres dones del poble, asseguda en una taula pelant ametlles.

i si fa un any? (II)

I sí, ja fa un any que vaig engegar aquest blog, ho sé perquè ja ha tornat a passar una altra Escola d'Estiu de l'EIC, precisament va ser l'any passat després de la jornada a la Vilella Baixa quan vaig decidir obrir aquest espai, perquè creia que tenia coses a dir, més o menys interessats, i la necessitat de transmetre-les, a més o menys gent, i si més no, que quedessin escrites en algun lloc on algú algun dia pogués fer-hi cap.

Tampoc ha estat una gran producció aquesta ni he fet grans reflexions, però hi ha hagut moments d'inspiració, d'altres de desfogament, ha estat una mica terapèutic tot plegat quan ha funcionat, perquè també hi ha hagut èpoques més prolíferes que altres. Però en general puc dir que estic contenta, o satisfeta, o amb ganes de no abandonar, encara que sigui estiu i faci més mandra, i tingui problemes amb la connexió, i me'n vagi de vacances.

I avui comentaré pel damunt el que va ser aquesta Escola d'Estiu. Parlar del sector primari, secundari i terciari, com a l'escola, i estudiar-los a nivell del Camp, i veure les paradoxes del mercat en el primari ( tenim productes de l'altra punta del món i no en trobem de nostres a casa), com continuen destrossant el territori en el secundari i com hauríem d'aprofitar el terciari per formar informalment a la gent sobre el territori.

I la necessitat d'un sindicat fort d'alliberament nacional, i el poder que tenim com a consumidors i que no sabem canalitzar, i com el consumisme està relacionat amb l'opressió nacional, la pèrdua d'identitat (Halloweens, McDonald's ...) i com s'apodera també de les nostres tradicions (Sant Jordi).

I aquí ho deixo, perquè fa calor i tinc gana, i perquè ja fa un any i m'agrada la idea! i perquè espero que en algun moment se us hagi despertat alguna bombeta al cap llegint alguna d'aquestes paraules.

i sí, ja és estiu!

Suposo que ja tocava escriure alguna cosa al blog després de tant de temps de no fer-ho... i aquest començament d'estiu s'ho mereix, sobretot el dissabte passat.

Possiblement vaig perdre la millor foto de la meva vida, la vaig veure passar tot sortint dels túnels del Coll de la Teixeta. Vaig decidir anar a Capçanes gràcies a aquella sensació de desubicació que una té en un moment determinat. Quan prens una decisió a última hora probablement és perquè alguna cosa se't remou per dins i et diu: fes-ho! I amb una rebuda com aquella difícilment te'n pots arrepentir.

Boira que definia magistralment el relleu de cada muntanya i turó, configurant l'escenari d'una posta de sol amb protagonista rosa fúcsia, com mai n'havia vist cap abans. Amb la mateix intensitat que la punta d'un cigarro cremant enmig de la nit, aquell rosa s'imposava sobre els tons grisencs que per quantitat aclaparaven l'enquadre. Uns instants que van ser suficients per entendre un d'aquells termes que algun professor obsessionat ens repetia a cada classe: lo inefable. Vaig estar-hi a prop contemplant aquell quadre que semblava una pintura impressionista, tot i que sóc conscient que com més ho recordi més ho idealitzaré, no m'importa o ben poc.

Després d'aquest inici, poca cosa podia superar-ho, però va ser fàcil mantindre els moments autèntics. L'estiu, amb el seu soroll genuí de grills, bevent en copes bones vi bo, menjant un pa amb tomata bo, i recordant des d'aquell balcó una altra posta de sol màgica, amb la silueta del pont tots els colors del món aparegueren en anar-se'n el sol, i quan dic tots són tots, deu fer cosa de dos anys.

Balcons oberts, gent a la fresca alguns sopant altres simplement comentant, compartint, discutint, donant-se la bona nit. I només faltava la festa a la Pedrera, com sempre, amb la gent de sempre, bevent lo de sempre, ballant lo de sempre, i tornàvem a estar fora a la fresca com fa vuit anys en aquelles Festes Majors! vuit anys!

I va costar, però finalment vam acabar com no es pot acabar d'altra manera un dia com aquests, als Tollets amb l'aigua gelada, sortint i entrant, estirada i mirant al cel i veient orenetes per tot arreu.

i si Benedetti va fer aquest poema a la classe mitja?

Clase media
medio rica
medio culta
entre lo que cree ser y lo que es
media una distancia medio grande
Desde el medio mira medio mal
a los negritos
a los ricos a los sabios
a los locos
a los pobres
Si escucha a un Hitler
medio le gusta
y si habla un Che
medio también
En el medio de la nada
medio duda
como todo le atrae (a medias)
analiza hasta la mitad
todos los hechos
y (medio confundida) sale a la calle con media cacerola
entonces medio llega a importar
a los que mandan (medio en las sombras)
a veces, solo a veces, se dá cuenta (medio tarde)
que la usaron de peón
en un ajedrez que no comprende
y que nunca la convierte en Reina
Así, medio rabiosa
se lamenta (a medias)
de ser el medio del que comen otros
a quienes no alcanza a entender
ni medio.

i si ahir vaig anar per primer kop a Canaletes?

Ahir va ser lo meu primer kop. N'havia sentit a parlar, ho havia vist per la tele, ... però mai ho havia consumat. I per ser el primer kop em va agradar, i força! Força Barça, clar! El lloc: Canaletes, hi havia passat moltes vegades, m'havia servit de punt d'encontre, altres kops m'hi havien barrat el pas, els mateixos que ahir feien baixar la gent de damunt dels quioscos.

Però va ser ahir, gràcies a un gol fora d'hora que jo no vaig ni veure, solament intuir quan des de la terrassa d'un bar estant, un extasiòs goool! va ressonar per tota la ciutat i va trencar el feixuc silenci que feia rato que ens acompanyava. Tot seguit, ja s'ho podeu imaginar, pitos, el carrer ple de gent amb la samarreta blaugrana, eufòria, i encara cares d'incredulitat.

Canaletes treia foc de festa i càntics. I me va vindre al cap la classe de psicologia on parlàvem de la massa, la massa és altament suggestible, fàcilment contagiosa, i allò n'era el paradigma. Ai Leandro si t'hagués ficat aquest exemple a l'examen t'haguessis cagat, llàstima que me vaig quedar amb blanc quan m'interrogaves amb aquella cara de cabró! Ho tinc clar: l'ideal del jo de totes les que estàvem ahir a Canaletes era aquest: aconseguir el triplet. M'he après la lecció Leandro?