dimecres, 24 d’octubre del 2012

I si semblava un garrulo?

-Yo también le he pedido a un amigo que me traiga una bufanda o algo de ellos.
M'ha dit senyalant-me l'etiqueta del St. Pauli que hi ha penjada a la paret del menjador. I ha seguit:
- És el único equipo decente que hay, totdos los otros són una mierda.
He pensat: interessant, un tèncic que em ve a recollir el router amb pinta a garrulo i me solta que li ha demanat a un amic que ha anat a Berlin que li porti una bufanda del St. Pauli.
Però la cosa no ha acabat aquí, quan som a omplir les dades de la fitxa tècnica, va i després de posar el nom del titular posa el seu DNI, i diu:
- És que con esa história de los avales estoy con los DNI...
Obro els ulls, hola? I segueix:
-Tan demócratas que són y ponen todas estas pegas.
-Cert, assenteixo.
-Yo creo que todo esto lo hacen por los de la CUP para que no salgan, como no van a salir con la que estan liando en los ayuntamientos?
Ulls encara més oberts.
Interessant. El que havia de ser una visita fastiguejant, perquè m'ha deixat sense internet, ha acabat sent tota una lliçò.





dijous, 12 de gener del 2012

i si els jabalins se n'afarten?

De les ametlles que any rere any cauen a terra, i ningú les plega, els jabalins se n'afarten. Aquest és el final més digne per quilos i quilos de fruits secs que cada temporada cobreixen els nostres camps.


Actualment, molts pagesos i pageses prefereixen no recollir els fruits secs que fer-ho i gastar temps, esforços i energia, per acabar cobrint gastos, i en moltes ocasions, ni cobrir-los. Com totes sabem, surt molt més a compte portar aquests aliments d'altres indrets del món.

Us explicaré el cas d'aquest estiu... jo i el meu pare ens vam dedicar a fer les ametlles que vam poder, ell treballava i quan sortia de la feina anàvem els dos al tros, a passar la calorosa tarde d'estiu picant amb les canyes i arrossegant borrasses. No dic això de "calorosa tarde d'estiu" per fer més llàstima (que l'objectiu del post no és el de fer sentir llàstima envers la pagesia), sinó que simplement vull remarcar un fet, la feixuga tasca de recollir ametlles, personalment, la feina de tros que menys m'agrada.

En total vam recollir uns 540 quilos nets d'ametlles, amb lo de nets em refereixo a que abans la iaia, jo i la mare les haviem triat i pelat, i després les havíem estés al terrat perquè s'assequéssin. Per totes aquestes hores de feina (contant les d'anar al tros a recollir-les, pelar-les i assecar-les) el majorista ens en va pagar 420 euros. No cal ser gaire viu per entendre que amb aquests diners no haguéssim pogut pagar a ningú per fer ni la meitat de la feina. Una altra dada interessant, és que fa 10 anys, pels mateixos quilos d'ametlles, pagaven 3 vegades més.


Després de tot, cada vegada ens fem la mateixa reflexió en família, l'any que ve ja no caldrà collir-les, però hi ha quelcom que ens portarà de nou a fer-ho, mentre hi hagi l'ànim de la mare i la iaia, que amb 89 anys, pela ametlles com la que més, o del pare, que després de fer 8 hores de jornada laboral se'n va al tros. Masoquisme o potser encara tindre un bri d'esperança, pensar que "encara no està tot perdut"?

Malauradament, d'esperança no s'hi viu, i la situació de la pagesia al nostre país és desastrosa, però alerta! no és cosa d'aquesta crisi, en fa molts d'anys que dura! "És aquesta merda de sistema del capitalisme" me deia l'altre dia una amiga al bar, convençuda (una persona teòricament despolititzada). I és que mentres surti més a compte portar ametlles, llimones o tomates de l'altra punt del món, no mos n'adonarem de l'error estratègic que estem cometent. Potser quan no siguin només els jabalins els qui es mengin les ametlles, sinó també quan les herbes i els boscos invaeixin els camps de cultiu, voldrà dir que no queden ni pagesos ni pageses, llavors, potser, serà massa tard.

(Perdoneu el final apocalíptic, però, certament, ja fa anys que hi estem abocats).

diumenge, 8 de gener del 2012

i si la mandra m'ha portat fins aquí? Educació, gènere i món rural!


Déu meu, com passa el temps. Observo el meu últim post a aquest bloc i m'inquieta pensar que ja fa gairebé un any! La veritat és que mai ha tingut una vida constant, el bloc. I mira que de posts me'n vénen al cap cada dos per tres... però suposo que, seguint amb el fil de l'anterior entrada, la mandra o, millor, la mala organització del temps hi juguen el seu paper. Però veieu? Ja em desvio del tema...


M'he animat a escriure de nou perquè m'ha sobtat la relació entre el darrer post i un dels meus projectes actuals. Llavors em feia mandra fer una pràctica del màster que consistia en fer un repàs del meu recorregut educatiu i la manera com aquest havia influit en configurar les meves diverses identitats, entre elles, la de gènere, a final de quadrimestre haguerem de revestir el text amb la teoria que havíem estudiat durant el curs. Certament, aquell treball em va ajudar a recordar i desvetllar diferents episodis i situacions que fins llavors m'havien passat desapercebuts, i que, tot d'una, es convertiren en relats que m'ajudaven a entendre'm i a explicar-me.

La relació amb els companys i companyes d'estudi, sentiments d'inferioritat, i, alhora, de privilegi, camp o carrera? una disjuntiva inexistent en el meu cas i present en el dels meus companys, les professores d'institut, la meva germana, la meva mare, també el meu pare. Els primers qüestionaments sobre la prescència femenina en la teoria que em feien empassar, i si hagués estat noi, hagués sigut igual el meu recorregut educatiu?

L'escassa teoria al respecte i l'ànim de trobar una temàtica propera, em feren decidir, a finals de curs, per fer el treball de final de màster inspirat en aquella pràctica, la que em feia tanta mandra fa gairebé un any. Quina és la relació entre l'educació (formal), el gènere i el món rural?

I aquí estic disposada a indagar sobre les motivacions, estímuls i causes que influeixen en el recorregut educatiu de les noies del món rural, presumptament diferents a les dels nois, en un període determinat. També per entendre quin paper juga la trajectòria educativa d’aquestes noies en el procés de construcció de la ruralitat i la feminitat, desgranant la relació entre educació, gènere i món rural. I això, ho intentaré desvetllar a través d'entrevistes a nois i noies del sud de la comarca, que aportaran les seves experiències educatives, personals. Ja sabeu com va això, entrevistes que després hauré de transcriure... quina mandra, no?

Doncs aquesta vegada no me'n fa! i és que tot i veient la feinada que em va al damunt, crec que serà una tasca molt gratificant. Sobretot, pel fet de ser una temàtica de la qual en formo part, de fet, em vénen ganes d'entrevistar-me a mi mateixa! Pel paper que ha jugat l'educació en les meves expectatives personals, per la ruralitat, com una identitat que moltes vegades no es té en compte en aquest tipus d'estudis, i que en el meu cas, és un pilar fonamental, i pel fet de ser dona, condició de la qual cada vegada me'n sento més orgullosa i que entenc, més enllà dels estereotips que m'han imposat.

Som-hi! i per cert, si heu estudiat a l'IES Priorat i heu nascut entre el 76 i el 91, sou un meravellós subjecte d'estudi per la meva persona, us animeu?

dijous, 29 de desembre del 2011

i si fem seitons?

Estava divagant si crear un blog propi o encabir-ho dins d'aquest, i ben pensat amb el nom de "desastrecalaix", o el que vindria a ser el mateix "calaix de sastre", aquí hi cap de tot! Per tant, intentaré incloure algunes receptes, remeis i altres productes que m'ensenya a fer la meva iaia, que aviat en complirà 90!


I SI FEM SEITONS?


S'obren els seitons per la meitat i se'ls hi treu l'espina, procurant que quedin partits en dos, un cop enllestits es posen en un plat tot el matí amb vinagre i sal. Al tardet ja es poden retirar i dipositar en un recipient, posant una capa de seitons i oli que la cobreixi, una capa de seitons i oli que la cobreixi... s'hi posa un xorret de vinagre, i a sobre all, julivert i boles de pebre negre.
i llestos per menjar!

divendres, 2 de desembre del 2011

i si... con la frente marchita cantaba Gardel...?



"... No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió..."

dilluns, 28 de febrer del 2011

i si em fa mandra?

Quina mandra! I mira que en tinc de feina... potser precisament per això ara mateix estic asseguda al llit, mig en pijama, i disposada a escriure quelcom sobre la mandra, la meva, la d'ara, que de mandres n'hi deuen haver moltes i moltes me'n falten per conèixer.

La d'avui no és sana, mandra i pressa no són bones amigues, i és que demà he d'entregar una pràctica. Suposo que totes coneixem bé aquesta situació: tinc un treball per fer i un termini imminent: demà, quan en sóc conscient em venen al cap desenes de coses que hauria o m'agradaria fer (passar l'espiradora, repassar anglès, fer arracades, estirar una mica les cames,...), llavors arriba la saturació i amb ella la mandra. No acabo fent res (la gran majoria de cops)!

Però avui aquesta mandra ha canalitzat en un post... així doncs... no és tan dolenta?O en certa manera és una mica més perversa ja que em condueix a fer-li el salt al meu deure real: la pràctica? I és que quina mandra haver de relatar el meu recorregut educatiu en cinc pàgines! i que interessant alhora!va que m'hi poso...

diumenge, 30 de gener del 2011

i si n'hi ha que lluiten i n'hi ha que ploren?

Ja fa uns anys, quan rondava per l'altre hemisferi, vaig llegir el llibre del periodista, i posterior guerriller, argentí J.R. Masseti "Los que luchan y los que lloran", on describia des de Sierra Maestra l'acció guerrillera del Movimento 26 de Juliol, i en el qual entrevista en diverses ocasions a Fidel Castro o al Che. El títol és tota una mostra d'intencions, quan Masetti agafa l'avió de camí cap a casa, abans que la revolució triunfi, fa una reflexió on es planteja qui vol ser, si dels que ploren o dels que lluiten per canviar les coses, ell es decantà per la segona opció.

En els últims dies, i mesos, no parem de veure pels mitjans de comunicació imatges de gent surtint al carrer a reclamar més llibertat, a protestar contra les retallades socials, en definitiva a defensar els seus drets, a Tuníssia, a França, a Egipe. Des dels mateixos mitjans se'ls bateja com estudiants conscienciats, com un altre maig del 68, una altra primavera... elogis i admiració cap a un poble capaç d'alçar la veu i, si més no, intentar canviar les coses.

En els últims mesos aquí també estem vivint un procés de conitnues retallades socials, primer la reforma laboral, ara les pensions. A la primera vaga general, que va ser al setembre, ens van batejar com uns antisistema i radicals que només voliem cremar contenidors i trencar aparadors per poder emportar-nos un parell de pantalons cap a casa. La segona va ser fa un parell de dies i poca gent se'n va enterar, ja que els sindicats majoritaris es van abaiaxar els pantalons quan el Govern espanyol els hi va ensenyar un xec suculent.

Ahir sentia per la ràdio com es preguntaven com podia ser que a França tothomhagués sortit al carrer a protestar i aquí ningú deia res, i després algú feia deia "bueno aquí ahir van fer una mena de vaga, bé una vagueta, sí diem-ni vagueta" mig enfontent'se'n. Sí senyor, aquest és dels que ploren. I per la tele l'altre dia un argentí, anònim, opinava sobre el merder dels trens de Rodalies, i deia "aquí en els estado español la gente tiene mucha paciencia", i jo afegiria i molt morro, mandra, cinisme, clientelisme, ...