i si homenatgem Gerard Vergés?

Còmodament instal·lats en el tòpic

A J. M., abisme d'imbecil·litat

Hi ha multitud de fets que, per costum,
donem per bons i a cegues beneïm.
Però, per judicar, cal filar prim:
que un savi és molt distint d'una patum.

Inherent a la femta és la ferum,
com la sang és intrínseca a tot crim.
El fum dels funerals cria estalzim,
i allí on hi ha foc se sap perquè hi ha fum.

Adagis ben vulgars. Però afirmem
—plens de raó— que el peix picarà l'ham
i que la barca avança a cop de rem.

(Dames provectes lluiten per la fam,
mentre prenen el te). Ningú no tem
que aquest món tan absurd l'encengui un llamp.

(Iniciativa per penjar un poema d'en Gerard Vergés el dia d'avui)

i si naixem estrellats?

N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats, diu la dita. Si parlem d'estels a mi m'agrada el roig, sol, o damunt de quatre barres, també roges. Però qui no voldria gaudir d'una nit estrellada banyant-se als Tollets? o d'una nit com les que pintava Van Gogh. . .

i si dic ... (gran cop a la mafia bancària)

crisi?

i si passo una nit a Sud-Amèrica?

El divendres passat a la nit, quan ja no em quedava massa esme per sortir al carrer, vaig decidir quedar-me a casa. A TV3, la seva, havien decidit a fer una nit temàtica de Sud-Amèrica, amb gran protagonisme xilè. Constava de la pel.lícula La casa dels esperits, una entrevista amb Michelle Bachelet i un reportatge sobre el cop d'estat a Chávez de l'any 2002.

Per si no n'hi havia prou, vaig recordar-me que tenia gravat de feia molts dies un 30 minuts que anava sobre experiències de castellers a Xile. Així que mentres sopava vaig mirar, mentre se'm ficava la pell de gallina, com als suburbis de Santiago feien classes dos hores al dia de fer castells!

L'adaptació de la novel.la d'Isabel Allende, La cAsa dels esperits, va donar el toc dramàtic a la nit, amb la història d'un terratinent molt malparit que al final resulta no ser-ho tant, (o si, un repressor sempre ho serà) i bé, una pel.lícula interessant que mostra la vida d'una família burgesa a meitat segle passat, la crueltat i la repressió, i l'horror del posterior cop d'estat de Pinochet, amb un rerefons de les relacions amoroses entre els protagonistes. Al tanto amb el paperàs de l'Antonio Banderas fent de revolucionari! (jeje).

Seguidament, dos dones cara a cara, la Mònica Terribas i la Michel Bachelet, que no es va mullar gens a l'hora de parlar de la situació geopolítica al Cono Sur, sinó que convençuda, o al menys ho volia semblar, assegurava que no veu que en cap país sudamericà pugui haver-hi intents colpistes ni conspiracions ianquis. Mentrestant Bolivia crema.

El següent documental esclareix moltes coses. Encara que tinc alguns dubtes sobre el nom real del mateix, ja que des de diverses fonts m'arriben dos títols diferents, per una banda, Chávez, el cop des de dins (Chávez: Inside the Coup) - escollit per TV3 a l'hora de retransmetre-la, i per l'altra, La revolución no será transmitida (The Revolution will not be televised), amb quin us quedeu? Uns irlandesos van anar a fer un reportatge sobre la revolució bolivariana venezolana i es van trobar amb el cop d'estat organitzat per l'oposició amb l'ajuda dels Estats Units, tot descobrint l'entramat mediàtic per fer girar la truita als esdeveniments. Un altre reportatge que ho explica molt bé és Venezuela: Puente Llaguno - Claves de una masacre.

I així vaig acabar la nit, ben servida d'història i actualitat sudamericana, i justament avui que em decideixo a escriure la crònica d'un divendres a la nit, es compleixen dos anys de la desaparició forçosa de Julio López, un home que anys després d'haver estar torturat durant la última dictadura militar d'Argentina, va decidir testificar contra els seus repressors, un dia abans de la sentència que va portar a Miguel Echecolatz a la presó, Julio va desaparèixer.

I justament fa dos dies es compliren 32 anys de La noche de los lapices, una sèrie de segrestos que la mateixa dictadura militar va dur a terme i que van tindre una repercussió especial, ja que els desapareguts eren estudiants de secundària, majoritàriament menors d'edat. I més d'una nit, i més de dos, necessitariem per intentar fer-nos una idea de la complicada i, alhora, enriquidora realitat sudamericana.

i si portem 300 anys resistint?

És difícil fer una crònica 4 dies després dels fets, però seria injustificable que no comentés aquí com vam passar la Diada del Principat pel Camp de Tarragona. Malauradament no puc ficar-hi cap fotografia pròpia que il.lustri la jornada, així que les que hi ha l'he trobat per internet. (Per cert, boníssima la del Pepo tirant la canya amb l'estelada).

Va ser un despertar agradable, convençuda i orgullosa que aquest any s'iniciés la celebració de la Diada al meu poble, la veritat és que no era per menys. Als peus de l'estàtua del Carrasclet ens vam anar aplegant una vuitantena de persones, majoritàriament joves, alegres i combatives. Mentrestant el Josep de Ca l'Agustí i lo Celestino, amb els seus anys a l'esquena, em van pescar i van començar a interrogar-me sobre l'acte, típic de la gent gran dels pobles, i a explicar-me les seves batalletes, cosa que sempre s'agraeix, i el Josep, amb una mirada còmplice em va dir: molt revolucionari avui per aquí....

La Roser Vernet va llegir el manifest, totes vam cantar els Segadors, puny alçat, i es va decidir canviar la senyera que oneja normalment al costat del nostre guerriller per una estelada, d'estrella roja, i per fi, m'atreviria a dir per primer cop, va onejar l'estelada al costat del Carrasclet (llàstima que no tingui cap foto per penjar-la, però hi ha vídeo que properament passaré). Pell de gallina.

Caravana cap a Reus, on ens esperava una paella mixta per llepar-se els dits, i una gincama per no deixar que el fantasma de la migdiada s'apoderés dels nostres cossos, on per cert, l'equip lila vam ser els guanyadors! I ja s'acostava l'hora de la manifestació que va transcórrer sense alts ni baixos, unes 800 persones vam acabar a les Peixateries Velles on es va tornar a llegir el manifest, i finalment, el cantautor Josep Romeu va tocar algunes cançons, moment en què la pluja ja no va perdonar més i va caure un bon aiguat.

I la festa la vam tancar al Carrasclet, com no podia ser d'altra manera, i un altre dia els del Priorat vam tornar a demostrar que som els més complidors!jeje! I anàrem a dormir contentes perquè cada onze de setembre que passa som més gent, més col.lectius creant resistència per aquestes terres.

i si la ciutat encartellada fa més goig?

Avui he començat el dia amb bones sensacions (cosa que no vol dir que hi continuï del tot), just sortir al carrer, he observat com tots els contenidors i parets d'obra que m'he trobat de camí estaven encartellats. Es nota que s'acosta l'11 de setembre.

De fet, ahir a la nit, quan se'n va anar la llum del nostre edifici, durant quaranta minuts, jo i la Núria ens passejavem escales amunt, escales avall amb espelmes intentant descobrir quin era el pis del president de l'escala i planejant una despertada massiva de l'edifici. Vam treure el cap per la finestra i vam comprovar que als contenidors de davant hi havia tres joves, galleta i fregona en mà, enganxant cartells.

Gràcies a ells, i molts d'altres, aquest matí la ciutat s'ha despertat una mica menys grisa de lo normal, convocatòries als actes de la Diada del Principat, recordant militants morts, demanant absolucions,... donant color i lluita a aquesta ciutat que a cops sembla que se li oblidi qui és.

Però a l'arribar a la feina i engegar l'ordenador m'ha sorprès trobar-me amb la noticia que la militant cubana Celia Hart havia mort en un accident de cotxe, i una sensació rara m'ha recorregut el cos, i l'he recordat pujada dalt d'una taula al Centro Cultural de la Coorporación, allà a Buenos Aires, a la presentació del seu llibre Apuntes revolucionarios. Cuba, Venezuela y el socialismo internacional, la sala era petita per tots els que la volíem escoltar.

Dijous al matí farem l'ofrena floral al Carrasclet en nom de l'Esquerra Independentista del Camp, després hi haurà dinar popular al Casal Despertaferro i seguidament la manifestació de l'11 sota el lema Al Camp 300 anys resistint!

i si no sóc un caramel?

Ja fa un temps, una gran amiga que treballava amb dones immigrants, la Mar, em comentava una conversa que havia tingut amb una de les dones de l’escola.

Estaven parlant sobre el tema del vel islàmic i la dona marroquina li havia formulat una metàfora, que pot portar a malentesos.

- Trobes dos caramels damunt la taula, un està embolicat i l’altre no, quin escolliries?
- l’embolicat – respongué la Mar, sense pensar-s’ho-.
- Nosaltres som com el caramel embolicat, i vosaltres l’altre – li respongué la senyora.

Dic que aquesta metàfora pot portar a malentesos, perquè en un primer moment penses, té raó, però tot seguit ho reflexiones, igual que va fer la Mar, i dius no. Una dona no ha d’embolcallar-se per ningú, només per ella mateixa, una dona no ha de portar el vel perquè així un home l’escollirà abans, com un caramel embolcallat. Una dona no ha de ser en funció de l’home que en última instància la triarà com a muller.

Aquesta anècdota va més enllà de la religió, la procedència o la classe social. Avui dia a casa nostra, de la mateixa manera que a la resta del planeta, hi ha moltes dones que viuen convençudes que la seva raó de ser és agradar a l’home, complaure’l. Moltes vegades no són imposicions directes les que planen sobre elles, sinó que ja és part de l’entramat d’aquesta societat patriarcal, que fa que moltes dones conformin la seva manera de fer en relació als homes, actuant submises, ja que això és lo “normal”.

i si no cal anar tan lluny?

i si no cal anar tan lluny... i ens quedem aquí al costat.

I substituim una tarde de piscina i birra
per una de Llaberia, Ramona i Miranda.
Vistes difícils d'oblidar,
que abarquen molt més enllà del que ens pensem.
Des d'una tarde a la Miranda
veiem com passa l'agost, furiós, potser ja no tant.
L'agost se'n va,
i es fa de nit més aviat,
i quan no te n'adones ja surten els tractors a trenc d'alba.
Però encara era agost,
i corria aquell ventet
i gaudiem d'un paissatge privilegiat,
des d'allà dalt tot es veiea més clar.
I potser no cal anar tan lluny
per contemplar indrets onírics
i donar-te compte
que, provablement, aquesta és la terra més maca del món.