i si no sóc un caramel?

Ja fa un temps, una gran amiga que treballava amb dones immigrants, la Mar, em comentava una conversa que havia tingut amb una de les dones de l’escola.

Estaven parlant sobre el tema del vel islàmic i la dona marroquina li havia formulat una metàfora, que pot portar a malentesos.

- Trobes dos caramels damunt la taula, un està embolicat i l’altre no, quin escolliries?
- l’embolicat – respongué la Mar, sense pensar-s’ho-.
- Nosaltres som com el caramel embolicat, i vosaltres l’altre – li respongué la senyora.

Dic que aquesta metàfora pot portar a malentesos, perquè en un primer moment penses, té raó, però tot seguit ho reflexiones, igual que va fer la Mar, i dius no. Una dona no ha d’embolcallar-se per ningú, només per ella mateixa, una dona no ha de portar el vel perquè així un home l’escollirà abans, com un caramel embolcallat. Una dona no ha de ser en funció de l’home que en última instància la triarà com a muller.

Aquesta anècdota va més enllà de la religió, la procedència o la classe social. Avui dia a casa nostra, de la mateixa manera que a la resta del planeta, hi ha moltes dones que viuen convençudes que la seva raó de ser és agradar a l’home, complaure’l. Moltes vegades no són imposicions directes les que planen sobre elles, sinó que ja és part de l’entramat d’aquesta societat patriarcal, que fa que moltes dones conformin la seva manera de fer en relació als homes, actuant submises, ja que això és lo “normal”.