i si lo Priorat és la capital del Camp? (o crònica d'un cap de setmana asventat)

Si em pregunteu pel dissabte no sé ni per on començar. De fet podria començar pel divendres, quan entre cava català baixàvem per la Diagonal un trio de nostàlgics porteños intentant treure l’intringulis en la ment d’un home que pega a una dona. I tot ho va rematar un tequila a última hora, i ho va despertar el terrabastall d’un vidre esmicolant-se pel celobert del meu bloc.

M’esperava un dia llarg, i la panxa se’m removia encara, potser més que el cap amb el vent. Agafar la pancarta i dirigir-nos al lloc on el dimarts passat un home va apunyalar la seva exparella, a ple dia i al mig del carrer. Érem poquetes però la gent quan passava pel carrer es quedava mirant, preguntava, i segurament també se li removia alguna cosa dins l’estómac. Prou agressions! Pintat al terra perquè el record i la reflexió duri uns dies més enllà de la noticia sensacionalista.

Esgotada, no vaig poder ni agitar-me al sofà 10 minuts, dinar ràpid i cap al Born, de nou convocatòria nacional de l’esquerra independentista. Actuació de la nostra nena, la gitani, ballant bastons, oh com ne sap! Homenatge als combatents antifeixistes, vent, i per fi la mani, per un barri replet de turistes i restaurants de disseny. Unes 1.500 persones ( tot i que el meu ull no és massa clínic) asventades reivindicant un camí pels Països Catalans.

A partir d’allí ja es va acabar la seriositat d’un acte, tot s’ha de dir, molt complet. I és que després de fotremos un kebab com Al.là mana vam desmarxarmos al ritme d’Skalivada. I aquí va arribar un dels primers moments pletòrics de la nit, i Uri ho has aconseguit, t’ho mereixes, avui surts al meu blog! Com era? Agarrotin, agarrotan... lo Priorat, agarrotan... (vegis el títol del post), simplement impressionant l’Uri dalt de l’escenari, encara ric ara.

Després d’allò... què mos depararia la resta de la nit... begudes pels carrers d’aquell barri érem una desbandada d’energumenes, i aquí el segon moment pletòric de la nit. Com a monos, com una gran massa arribem a una plaça on hi ha una parada de bicing, i 30 persones pujades a les bicis pedalejant i cridant! Quina imatge: això és la militància del Camp! I de cap al metro, sense paraules, ja s’ho podeu imaginar, i encara no he descobert qui era la vanguardia que ens guiava, però semblàvem baldufes: baixem aquí ara pugem ara no se què... total encara no m’explico com vam arribar a una casa que deien que era groga però jo veia rosa.

I allí doncs a continuar la festa, genial, total que els del camp em van abandonar molt aviat! Qüestions d’autobús... i jo em vaig quedar amb gent del barri, que deuen pensar que sóc una borratxa, que a veure tampoc és que s’equivoquin massa, perquè vam acabar a un bareto a prop de casa fent les últimes pintes fins les 6 i pico del matí, intentant-me convèncer que militi a l’assamblea de joves, m’ho pensaré! Això si a la calçotada del barri els hi vaig prometre que portaria vi del poble!

Evidentment, lo diumenge estava per a llençar, assentada al sofà tragant-me documentals de la 2 i fent algo de mitja! Vaya cuadro! I veig la bíblia que acabo d’escriure i penso: bueno ni tan mal... i segur que m’he deixat coses per esmentar.. ah sí, ratafia i tot! i més... vaige un bon cap de setmana asventat, i dissabte: un gran dia!