i si lo Priorat és la capital del Camp? (o crònica d'un cap de setmana asventat)

Si em pregunteu pel dissabte no sé ni per on començar. De fet podria començar pel divendres, quan entre cava català baixàvem per la Diagonal un trio de nostàlgics porteños intentant treure l’intringulis en la ment d’un home que pega a una dona. I tot ho va rematar un tequila a última hora, i ho va despertar el terrabastall d’un vidre esmicolant-se pel celobert del meu bloc.

M’esperava un dia llarg, i la panxa se’m removia encara, potser més que el cap amb el vent. Agafar la pancarta i dirigir-nos al lloc on el dimarts passat un home va apunyalar la seva exparella, a ple dia i al mig del carrer. Érem poquetes però la gent quan passava pel carrer es quedava mirant, preguntava, i segurament també se li removia alguna cosa dins l’estómac. Prou agressions! Pintat al terra perquè el record i la reflexió duri uns dies més enllà de la noticia sensacionalista.

Esgotada, no vaig poder ni agitar-me al sofà 10 minuts, dinar ràpid i cap al Born, de nou convocatòria nacional de l’esquerra independentista. Actuació de la nostra nena, la gitani, ballant bastons, oh com ne sap! Homenatge als combatents antifeixistes, vent, i per fi la mani, per un barri replet de turistes i restaurants de disseny. Unes 1.500 persones ( tot i que el meu ull no és massa clínic) asventades reivindicant un camí pels Països Catalans.

A partir d’allí ja es va acabar la seriositat d’un acte, tot s’ha de dir, molt complet. I és que després de fotremos un kebab com Al.là mana vam desmarxarmos al ritme d’Skalivada. I aquí va arribar un dels primers moments pletòrics de la nit, i Uri ho has aconseguit, t’ho mereixes, avui surts al meu blog! Com era? Agarrotin, agarrotan... lo Priorat, agarrotan... (vegis el títol del post), simplement impressionant l’Uri dalt de l’escenari, encara ric ara.

Després d’allò... què mos depararia la resta de la nit... begudes pels carrers d’aquell barri érem una desbandada d’energumenes, i aquí el segon moment pletòric de la nit. Com a monos, com una gran massa arribem a una plaça on hi ha una parada de bicing, i 30 persones pujades a les bicis pedalejant i cridant! Quina imatge: això és la militància del Camp! I de cap al metro, sense paraules, ja s’ho podeu imaginar, i encara no he descobert qui era la vanguardia que ens guiava, però semblàvem baldufes: baixem aquí ara pugem ara no se què... total encara no m’explico com vam arribar a una casa que deien que era groga però jo veia rosa.

I allí doncs a continuar la festa, genial, total que els del camp em van abandonar molt aviat! Qüestions d’autobús... i jo em vaig quedar amb gent del barri, que deuen pensar que sóc una borratxa, que a veure tampoc és que s’equivoquin massa, perquè vam acabar a un bareto a prop de casa fent les últimes pintes fins les 6 i pico del matí, intentant-me convèncer que militi a l’assamblea de joves, m’ho pensaré! Això si a la calçotada del barri els hi vaig prometre que portaria vi del poble!

Evidentment, lo diumenge estava per a llençar, assentada al sofà tragant-me documentals de la 2 i fent algo de mitja! Vaya cuadro! I veig la bíblia que acabo d’escriure i penso: bueno ni tan mal... i segur que m’he deixat coses per esmentar.. ah sí, ratafia i tot! i més... vaige un bon cap de setmana asventat, i dissabte: un gran dia!

i si 75 és un número tràgic?

L’altre dia havia de quedar amb una amiga que ja fa un temps que no ens hem vist, tot i que vivim a la mateixa ciutat. Però a la tarde em truca i em diu que ha d’acompanyar a una amiga seva a buscar les coses del pis, fa uns dies la seva parella li va fotre una pallissa, bàsicament perquè, sense tindre-ho previst, van sortir les dos amigues de festa.

Penso: que xungo. Pensem: que xungo. Ens sap greu però això d’anar a fer unes birres ho haurem de deixar per un altre dia. Totalment comprensible, no m’ha costat gaire entendre-ho, en canvi sembla que hi ha gent a qui li costa molt comprendre que la seva parella surti de festa amb una amiga i arribi a les tantes a casa. La resposta: una pallissa.

M’esgarrifo quan veig les xifres de dones mortes per violència de gènere a l’estat espanyol durant el 2008, 75 és un número tràgic. M’esgarrifo encara més quan llegeixo que molts dels assassins després s’han intentat suïcidar. M’esgarrifo quan sé que això passa a l’altra punta del món i aquí al costat.

I agafo l’agenda per buscar un forat per anar a fer unes birres amb la meva amiga, un altre any els reis de ca ma germana m’han obsequiat amb l’Agenda de les Dones, gran regal! i fullejant-la hi trobo un poema brutal de la Sara Bailac:

En contra: dels llamps i els trons, el fang i els morts.
Totalment en contra de les cicatrius. En contra dels

tancs, els insults i els plors. En contra de tot el que dugui
el teu nom.
En contra dels tolls, el foc, els bemolls. En contra de
tots els malsons. En contra del temps, en contra

del que escups. Totalment en contra, en contra de tot.
En contra també de tu i els teus ulls.

No els absoldré mai, els crits dels teus punys!

Inventari d’afectes perduts, 2007.

i si torna la neu i ja no caic?

I va tornar la neu, i va tornar a marxar, i qui sap si a mitja setmana ens visitarà de nou? La qüestió és que aquest any es va encaminant, poliki poliki com diuen per allà dalt, és a dir, poc a poc.

I podria dir que aquest encaminament va prou bé, tenint en compte l'últim mes del 2008, en aquest primer del 2009 encara no hi he pogut comptabilitzar cap caiguda, conseqüentment el meu cos no llueix cap blau, bé!

Ja no caic, però sembla que m'hagi envaït una mena de por, l'horror vacui, dit d'altra manera: por al buit, conseqüentment m'esperen un parell de mesos de tardes plenes, entre cursets de retrat amb pintura, cursos de fotografia, ioga, i si tot tira endavant, grup de dones a l'Ateneu popular del barri.

Comença l'any mobilitzant-nos, a la Quartera per Gaza, a Barcelona pel David de Vilafranca, i dissabte que ve mani nacional, 70 anys després de l'entrada dels franquistes a Barcelona. I cada cop se'm reforça més una idea: els moments no s'esperen, es provoquen.

( I a modo d'epíleg, la banda sonora d'un dissabte de ruta per 3 centres socials okupats entre salsa i ska:

Litros de alcohol corren por mis venas, mujer.
No tengo problemas de amor.
Lo que me pasa es que es que estoy loco por privar.


Salut!)

i si la neu ja ha passat?

I ha passat la neu... i els dies en què totes ens besem compulsivament, serà perquè vivim la resta de l'any reprimides? serà part de l'hipocresia general que s'incrementa, normalment, a finals de desembre? o al cap i a la fi serà que ens ve de gust compartir uns dies d'afartaments amb família i amics? diuen que aquests són dies fatals als gabinets psicològics, les depressions augmenten deliberadament, us estranya?

Continuem celebrant que ha nascut el nen Jesús, però realment no fem més que seguir festejant una celebració que el clero va expropiar a la cultura popular, el solstici d'hivern. Les poques tradicions que ens queden es veuen atacades per l'implantació de personatges foranis que baixen per la fumera.

Qui no ha vist un, i dos, i tres... barbuts vestits de roig i blanc pujant pels balcons del seu poble? I no em direu que sóc l'única a qui li han entrat ganes d'agafar un llançaflames i fer assados abans d'hora... potser és hora que els nostres referents escatòlogics nadalencs comencin a cagar-s’hi! no?

Reis, que no borbons, que venen de l’Orient, però que han passat de llarg l’orient mitjà, provablement l’exercit israelià els hi ha barrat el pas, cap nena a Gaza va somriure aquella nit. I avui aquí contenidors plens d’embolcalls i caixes buides de cartró, i algun arbre que ja no servirà per a res la resta de l’any, la cultura de l’usar i tirar.

I un altre any consumit, del qual en faré un balanç personal i ràpid, no em sap cap greu deixar-lo endarrere, de fet esperava aixecar-me el primer dia del 2009 amb un somriure als llavis, si la ressaca m’ho permetia, i adonar-me de tot el que m’espera: tot un any per construir, segurament amb lo cap més clar! Doncs això... BON ANY!

i quan la nit ens ve a buscar,

som tot un món per estimar

som una història per guanyar

tot un futur per començar.