i si gestionem lo temps?

Sóc conscient que no sóc la persona més indicada per parlar de gestió del temps. Malgasto, desaprofito, consumeixo temps sense treure'n cap mena de fruit, i confesso que això em causa una certa ansietat. Malgrat tot, encara no he canviat els meus hàbits.

Us faré a mans ( jojo esperava el moment per poder embotir aquesta expressió per algun lloc) una eina que va arribar a mi a través d'un dels tastets formatius que havien de donar base a aquells grups de formació al carrer Nàpols, i que dijous si dijous no pretenien crear un espai de debat que acostumava a acabar anant-se'n per les rames.

Benjamin Franklin deia: “Estimes la vida? Llavors no malgastis el temps, perquè aquest és el material de què està feta la vida”.

A l'hora de reconèixer el nostre problema ens n'adonem de tres carències bàsiques:

1. Manca d'eines adequades: no utilitzem agenda, apuntem les coses en trossets de paper que se'ns extravien dins de la bossa o, simplement, confiem de la nostra memòria.

2. Manca de mètode: no sempre ho apuntes tot, la teva vida laboral i la personal no estan conciliades, apuntes les coses en tres o quatre llocs diferents.

3. Manca de sentit de direcció: no saps massa bé per a què fas les coses, comences moltes coses i n'acabes poques, posposes les tasques més incòmodes: estrès.

*Possibles solucions:

1. Compra't una agenda! ( fa una setmana que m'he fabricat la meva pròpia agenda!!), apunta't les coses pendents a fer!

2. Anota-ho tot al mateix lloc, així sabràs realment el temps lliure que tens, posa't terminis, i, sobretot, fes allò que està apuntat! sinó de què serveix?

3. Marca't uns objectius possibles, no et proposis fer massa coses, sinó les justes. Decideix cap a on vols anar, a què vols dedicar la teva vida?

Bé, no voldria fer-vos perdre més temps... aquest resumet espero que us serveixi per aprofitar-lo millor, ara només falta disciplina i a posar-ho a la pràctica!!

** (les paraules destacades en diferent color tenen enllaços)

i si creuem l'Ebre?

Massa coses a fer i al final fas lo que pots. Aquest cap de setmana ha sigut un d'aquells amb l'agenda plena, que ja està bé... però massa curt per digerir-lo, i lo pitjor de tot: actes solapats! I ara per on començo? 70 anys de la Batalla de l'Ebre, històries del Carrasclet, piscina, sopar, festes de Tivissa... com podeu comprovar res descartable!! ( Algun dia ja passaré un post sobre l'aprofitament del temps: aviso serà molt interessant ).

Començaré pel començament... es va realitzar a Móra d'Ebre el Congrés Internacional de la Batalla de l'Ebre, 70 anys després d'aquella nit del 25 de juliol quan els republicans van creuar l'Ebre. Dissortadament per a mi no vaig poder assistir gairebé a cap conferència, només a la xerrada que va fer el Sànchez Cervelló, professor que havia tingut a les assignatures d'història de la carrera, (del qual Tània segurament guardarà un bon record, i jo també eh!), sobre la vida quotidiana durant la contesa.

I mentres vells combatents s'aferraven al micròfon per explicar la seva història, i no l'amollaven, s'acostava l'hora de la reconstrucció teatral d'aquell episodi històric. Sota el sol xafogós de la Ribera, homes i dones vestides per a l'ocasió, vingudes d'arreu, recreaven amb cavalls, barques i cotxes el creuament de l'Ebre.

Per moments el poble va viatjar 70 anys enrere, i l'exèrcit republicà va tornar a desfilar per aquells carrers, fet sorprenent per algun vianant que passés per allí i no estigués massa al cas.

Però com ja he dit, el dia només començava, i després d'aquella representació simbòlica, ràpid cap al cotxe que a La Pedrera hi falta gent!

- Padrí que ho has vist per la tele lo de la Batalla de l'Ebre?

- Jo ja ho he vist massa això.

* En propers posts ja aprofundiré més en diferents aspectes de la guerra... prou s'ho mereix.

** Si cliqueu sobre les fotos us enllaçareu amb webs relacionades amb la Batalla de l'Ebre.

i si Visc a Barcelona? (I)

23.30 de la nit. Pujo per les rambles jugant al quién es quién; suec, russa, belga, holandesa, italià (obvio)... entretingut això d'intentar endevinar la procedència dels turistes. Feina: molta!

La capital del Principat, principi, en principi, d'identitat catalana? no massa. Si fos guiri, que ho he sigut en altres indrets, i vingués a Barcelona me'n podria tornar cap a casa amb la maleta plena de sevillanes, paelles, rogigualdes (amb pollastre inclòs), i algun torero per rematar les olives del vermut. Sembla paradoxal que l'únic indici de que estic a Catalunya, a les 23.30 pujant per les rambles, el tinc quan veig l'Hotel Lloret ( tot i que pensant-ho millor no m'estranyaria trobar algun carrer a Alemanya o a Anglaterra amb aquest nom ).

Anys enrere al Parc Güell ens imaginavem que els guiris es convertien en mutants, zombies o extraterrestres (alguna figura d'aquestes rollo la Noche de los muertos vivientes que te trobes en somnis i apretes a córrer), s'apoderaven del parc i naltros, pobres de naltros, cagades i resignades mos n'anavem cap a casa.

Això si, tot amb un civisme que fa por, mai millor dit! com bé diu la il.lustració que alguna companya a penjat per internet: Visc a Barcelona, però me volen fotre fora! una ciutat que tot i les patacades que rep constantment per part de les autoritats, que fan el possible per desidentificar-la, encara li queda un teixit social que segueix lluitant per ella.

I com afirmava aquella cançó dels Sau, ecològicament parlant, jo em pregunto Això es pot salvar?

i si anem al cine i parlen català?

Feia molts mesos que no anava al cine. Ja s'havien acabat les tardes al San Martín, al Tita Merello o a l'Incaa, en aquells temps en què per mi era accesible comprar-me una entrada i asseurem a la butaca tota expectant.

No sóc amant del complexos comercials, però aquesta vegada vaig acompanyar a ma padrina i a ma cosina de 8 anys a veure una pel.licula que feia bona pinta: Kun Fu Panda. 3 entrades per la versió en català siusplau! Entrem a la sala, en total erem unes 10 persones! no se quants debien ser a la versió en castellà, però la cua era ben llarga a la taquilla.

Així anem amb la normalització lingüística... i pensava en el treball de recerca que havia fer la Goretti sobre l'aparthaid al cine en català, i en els 70 seients buits de la sala.

Ja s'han acabat les tardes al San Martín, al Tita Merello o a l'Incaa, en aquells temps de Vidas Secas, descobrint El Angel exterminador, entre l'horripilant horror japonès dels anys 50 o l'Argentina latente... gaudint de les versions originals subtitulades.

No són gaire amants del doblatge per allà baix. Jo tampoc lo defenso (guanya molt una peli en versió original) però si ha de ser... que sigui en català!

(Ah! i recomanable la Kun Fu Panda, molt animada, i bé, aquest rollo que se porta ara de l'antiheroi).

i si fem una rollana?

Me fico les piles per començar aquest bloc, que ja fa temps que me ronda pel cap! qui sap quan durarà (suposem-li llarga vida). Doncs que comenci la redACCIÓ...

Lo dissabte passat a la Vilella Baixa vam celebrar la segona Escola d'Estiu de l'Esquerra Independentista del Camp, que va superar alegrement les meves espectatives. Dinàmiques, xerrades, dinar, calooor, i la riguereta per mullamos de tant en tant! Van sorgir debats i idees força interessants, com la importància de la municipalitat.

I mentres el ponent explicava com funcionava la Comuna del Camp o la de les montanyes de Prades a la seva época, la importància que l'assamblea del poble tenia en les decisions, jo me n'anava encara més enrrere. Em trobava en una aula del Campus de Leioa (UPV/EHU) en una d'aquelles classes del Jon Ander? no recordo molt bé el nom d'aquell professor... però si recordo aquella assignatura: Opinió Pública, que entre treballs d'intesiu cap de setmana d'eleccions ianquis, i descobrint mecanismes de legitimació de la monarquia pels més petits, sortí la història del Cephu (per posar-li un nom).

Aquest jove d'una tribu primitiva va voler alçar-se per damunt dels seus covilatants, ser més que ells, i aquests li van imposar el càstig superior: aïllar-lo, expulsar-lo del cercle de la comunitat. I flashos... I conviure en societat, i com bé deia el ponent, que amb això de l'assamblea no hem descobert la sopa d'all, doncs no, i pensar en importància de l'organització local, fructífera, vàlida des dels inicis.

I tarari tarara lo meu primer post ja s'acabà.