i si la meva planta de menta perd l'olor?

Dels eterns tés del Marroc vaig apreciar-ne tres coses: la seva dolçor, el fet que fossin precisament eterns, i les fulles de menta que s'hi capbussaven. És per això que des de que vaig descobrir que al jardí del poble hi creixia menta a dojo, se veu que és una planta molt borda, no hi ha té que passi sense l'amaniment de 5 o 6 fulles d'aquesta planta aromàtica. Salvant les distàncies, ara ja sense sucre i amb més pressa, això m'ajuda a evoca aquells instants de continu relax passats més enllà de l'estret.

La mare, sabent que ara m'he enganxat a les infusions ( un vici com un altre però amb connotacions saludables), em va preparar una torreta amb uns brots de menta perquè la prengués cap a Barcelona. Cuidadosament la vaig ficar dins d'una bossa i es va passar tot el viatge entre els meus peus, fins que 2 hores de cotxe després va poder respirar uns altres aires.

Imagineu-se pobreta, passar d'un ambient rural a un d'urbà per una planta no deu ser una cosa molt agradable, com normalment tampoc ho és per a les humanes. Així que em va sortir la vena protectora, i vaig decidir deixar-la dins de casa, damunt d'una de les dos teles, que encara no entenc perquè, estan al menjador del pis.

Però la decepció va ser que després d'un dia dins del pis... (no no es va morir) va perdre completament l'olor! la meva planta de menta s'havia convertit en una planta de menta inodora!
Ràpidament vaig decidir treure-la a la miqueta de replà que hi ha a la única finestra aprofitable que dóna al carrer. Ha recuperat l'olor, i allí s'està, contemplant les històries del carrer Castillejos, i tot i que els aires de la ciutat no es poden comparar amb els del poble, sobreviu, s'adapta, creix i es reprodueix. Només de pensar que si l'hagués deixat dins de casa...

i si d'això se tracta?

Després d'una setmana d'estressos va arribar el dissabte a la nit d'excessos. No n'hi havia per a menys, celebravem la festa del primer aniversari del Col.lectiu Independentista del Priorat, i tot era poc per festejar un any de treball i lluita.

Vam començar amb il.lusió i ganes, i si es fan les coses bé, aquesta il.lusió i aquestes ganes perduren en el temps, i tendeixen a incrementar-se. Els dies passen i ni te n'adones, i aquests dies passats no han estat en va, els hem omplert amb activitats, projectes, festa i conviccions.

I si hem pogut ni que sigui despertar neguit, arrancar somriures de complicitat, que n'hi han hagut, i molts, o deixa clara la nostra inconformitat, ja podem estar contentes, -això si, sense deixar de caminar-. Perquè al cap i a la fi és del que es tracta, no?

i si celebrem lo primer aniversari del Col.lectiu Independentista del Priorat?

i si és curiós?

Enllaço:


Marx defiende a Marx


Ves per on...!

(I ho musico amb el:

Ves per on, ves per on... diu que el seu regne no és d'aquest món...

- gran heat de La Trinca)

i si pujo al bus?

Avui venint amb el bus he vist la gent molt capficada. Estaven llegint compulsivament algun d'aquests diaris gratuïts que donen a la cantonada. Fent un calcul estimat diria que el 40 % de l'aforament del bus 43 s'estava empassant alguna de les grans noticies que difonen aquests tipus de periòdics, i d'altres.

Úlimament m'he adonat que quan surto a les 7 de treballar i agafo qualsevol bus, normalment el 20, està a petar de gent gran, que sovint representa amb escreix el 80% el total del personal que viatja al bus. No se si a aquella hora tanquen els casals, és l'hora d'anar a sopar, o el recorregut del bus 20 coincideix amb la zona de la ciutat que té una mitjana d'edat més elevada, ho ignoro.

De la mateixa manera, desconec perquè avui m'ha vingut escriure sobre busos i percentatges. En general trobo molt aburrits els busos de Barcelona, que no els autobuseros, dignes en la lluita. De tant en tant, quan pujo a un d'aquests busos, penso que estic pujant al 152, al 12, al 39... a qualsevol dels colectivos de Buenos Aires, encantadors per la seva poesia, perillosos pels seus conductors, sorprenents i corprenents per la seva estètica, somiadors pel seu recorregut. Això me deu passar un 75% de les vegades que pujo a un bus a Barcelona.

i si t'explico històries per no dormir? (II)

"Això no m'agrada gens", me deia la iaia preocupada, amb el mateix to d'aquell "no facis tard" que acompanya l'"adèu iaia" d'un dissabte o divendres a la nit.

Li acabava de comentar que m'havia trobat als nens del meu poble disfressats de fantasmes al carrer, trucant timbres i fent por perquè els hi donessin algun caramel. S'havien tragat molta tele durant la seva curta vida.

El dijous m'havia vist frustrada en la meva cerca d'una castanyera pels carrers de Barcelona, ni l'intuició ni la sort havien acompanyat el meu olfacte. Al final vaig passar a comprar quatre castanyes i dos moniatos a la fruiteria i els vaig coure a casa. Aquest si que és un Tot Sants de veritat, deia la iaia, pel fred.

Semblava estrany que les flors i les espelmes del cementiris es mantinguessin de peu després de la tempesta de la nit del dissabte. Mentre un Miquel es confessava admirador de l'arròs en caldo i l'arrossejat, l'altre es lamentava d'haver-se deixat la ristra d'alls per poder passar una nit a l'Hotel-Restaurant Can Ciurana. Era una vetllada perfecta per fer-ho, pluja i molta boira al Coll de la Teixeta.

Havia sigut un Tots Sants estrany i curiós, alhora típic i atípic, els reixos havien arribat abans d'hora i ara ja podria perdre'm per qualsevol racó càmara en mà. Pel cementeri, per exemple, mentres mun pare em relatava, amb el seu aire teatral, imatges macabres.