i si la meva planta de menta perd l'olor?

Dels eterns tés del Marroc vaig apreciar-ne tres coses: la seva dolçor, el fet que fossin precisament eterns, i les fulles de menta que s'hi capbussaven. És per això que des de que vaig descobrir que al jardí del poble hi creixia menta a dojo, se veu que és una planta molt borda, no hi ha té que passi sense l'amaniment de 5 o 6 fulles d'aquesta planta aromàtica. Salvant les distàncies, ara ja sense sucre i amb més pressa, això m'ajuda a evoca aquells instants de continu relax passats més enllà de l'estret.

La mare, sabent que ara m'he enganxat a les infusions ( un vici com un altre però amb connotacions saludables), em va preparar una torreta amb uns brots de menta perquè la prengués cap a Barcelona. Cuidadosament la vaig ficar dins d'una bossa i es va passar tot el viatge entre els meus peus, fins que 2 hores de cotxe després va poder respirar uns altres aires.

Imagineu-se pobreta, passar d'un ambient rural a un d'urbà per una planta no deu ser una cosa molt agradable, com normalment tampoc ho és per a les humanes. Així que em va sortir la vena protectora, i vaig decidir deixar-la dins de casa, damunt d'una de les dos teles, que encara no entenc perquè, estan al menjador del pis.

Però la decepció va ser que després d'un dia dins del pis... (no no es va morir) va perdre completament l'olor! la meva planta de menta s'havia convertit en una planta de menta inodora!
Ràpidament vaig decidir treure-la a la miqueta de replà que hi ha a la única finestra aprofitable que dóna al carrer. Ha recuperat l'olor, i allí s'està, contemplant les històries del carrer Castillejos, i tot i que els aires de la ciutat no es poden comparar amb els del poble, sobreviu, s'adapta, creix i es reprodueix. Només de pensar que si l'hagués deixat dins de casa...