i si t'explico... històries per no dormir?

De petita vaig viure una època en què em feia por dormir sola, cada nit havia de cridar a ma germana o a mons pares perquè vinguessin a dormir amb mi. Sembla curiós que temps després em dediqui a escriure articles sobre històries per no dormir. Els anys passen i, avui, una servidora gosaria dir que es sent atreta per aquest tipus d'històries.

La realitat, i la ficció, estan plenes de fets tràgics, màgics i horrorífics que treuen el son a més d'una.

Últimament he estat llegint, podríem dir, simultàniament dos llibres prou convincents perquè em decidís a titular així aquest post: Les històries naturals de Joan Perucho i Un dia en la meva vida de Bobby Sands. Si bé són dos llibres ben diferents, ficció i realitat, segle XIX, segle XX, ... existeix quelcom en ells que m'atrau, m'inquieta i m'enrabia.

Als voltants 1840, durant les guerres entre carlins i liberals, Onofre de Dip, antic cavaller de la cort de Jaume I i ara convertit en vampir, amb 700 anys d'ofici a les esquenes, es dedica a xuclar sang per les contrades de Pratdip. Sort en tingueren que Antoni de Montpalau, naturalista liberal, es coneixia els trucs per neutralitzar aquest ésser de la nit, sopeta d'all, creu pectoral i mirall a sobre. Després d'una aventura plena de gestes èpiques, situacions fantàstiques, mort, erudició i ironia per terres catalanes, sembla que tot s'acabà bé. El naturalista salvà el general carlí de convertir-se en vampir, donà l'esperat descans a Onofre de Dip, cansat ja de fer de sangonera per aquests detrassos, i es retrobà amb la seva estimada. No podem dir el mateix del següent relat...

Bobby Sands, pres polític republicà, explica, des dels blocs H de la presó britànica de Long Kesh, com és un dia en la seva vida. Descrites amb una serenitat demolidora, les condicions de vida als blocs, porten a Bobby i altres companys a iniciar una vaga de fam duta fins al final.

"Demà hi hauria més dolor i tortura i patiment, avorriment i por, i Déu sap quantes humiliacions, horrors i actes inhumans més. Foscor i un fred intens, un estómac buit i quatre parets insultants d'una tomba fastigosa i plena de malsons per recordar-me la meva promesa; això era el que esperava demà centenars d'homes despullats, Presoners Polítics de Guerra Republicans; però de la mateixa manera que l'endemà estaria ple de tortura, nosaltres seguiríem sense deixar-nos vèncer. Era dur, molt, molt dur, vaig pensar mentre jeia sobre el matalàs humit i em tapava. Però algun dia la victòria seria nostra i mai més cap irlandès o irlandesa es podriria en un infernal forat anglès."

i si m'anreden?

A vegades me deixo anredar de mala manera. A vegades aquest anredo acaba bé! Després d'una migdiada prudentment llarga i satisfactòria, vaig agafar el tren i cap a les festes majors de Granollers. Que si blanca, que si blava... per si de cas me vaig ficar un jersei rallat al rollo marinera, una mica d'ambigüitat no va malament en aquests casos.

I la gran anredada va ser participar en la gincama que s'organitzava aquella nit. Acabada d'arribar i amb lo mos a la boca, pràcticament, venga a córrer per aquella plaça amb talons! jugant a bàsquet pujada i pujant a la sarrona, res empat. Fent de futbolín humà, res empat. I de fuet no ne vam mossegar, i vam perdre la prova, no se ben bé perquè encara. On s'ha vist pescar olives dins d'un bol de sangria? doncs això. I la Mar va demostrar que possiblement és la dona més forta de la Ribera, ah no, vull dir del Vallès Oriental; quan ja mos véiem perduts, després de síndries escarxades, i melons de pell de sapo desviats, la Mar_rameu va fer un llançament precís i decisiu, passant per davant de tots aquells homenots! Mar que me'ls baixo!!

I quan de despullamos parlem, les primeres, a la cadena de roba vam arrasar, i sense gaire esforç, (s'ha d'anar preparada per la vida i no tan exhibicionisme barato!)No podia faltar la ronda dels borratxos, a veure quin equip se veu més ràpid los deu cocis de sangria! samarreta morada i atragantaments, i per acabar una coreografia una mica xunga. I l'equip de les serps raperes vam quedar a l'equador de tot plegat, cinquenes, serà per obra i gràcia del fengshui?

Resumint que la nit surrealista de cumbaias i flamenquillo va acabar sense birra a la plaça de l'església, encara que alguna en va caure per pena, quan se'n van enterar que treballava avui. I aquí estic, havent dormit una horeta al llit de viscolàstika de Ca_la_Mar, i després de pillar lo tren de bon matí, amb tot d'altra gent treballadora, les mateixes cares que temps enrere veia quan després d'una nit d'excessos me'n tornava cap a casa a dormir la mona, i pensava... pobra gent! i avui he pensat... pobra de mi! ja sóc a l'altre costat.

*Destacat: retrobament amb l'humor negre del camarada superior Ausiàs! que ja es trobava a faltar... próximament reagrupament catalanogaztetxerodarkoldià a Bilbo!

i si pensem en l'escenificació del poder?

Ara transcriuré aquí un petit exercici que vaig fer no recordo molt clarament si quan estava a Bilbo o a Buenos Aires, encara que asseguraria que era en aquest segon curs acadèmic. La qüestió era reflexionar sobre el poder, com veureu està en castellà, no l'he traduit, ja sigui per peresa o per por de perdre alguna expressió que representaria millor allò que en aquells moments se'm va acudir a l'escriure'l. No m'ho retregueu siusplau.

ESCENIFICACIÓN DEL PODER

Des de tiempos inmemoriales el poder se escenifica, se enseña, se hace ver, no puede existir poder sin imagen. A lo largo de la historia los mecanismos de representación del poder han ido cambiando en la forma, y en ciertas ocasiones el fondo también, aunque mayoritariamente ha obedecido a la necesidad de mostrar una superioridad buscando su legitimación.

Poder normalmente se asocia con subordinación, el poder que viene de arriba, pero no siempre es o ha sido así. En las sociedades primitivas africanas, por ejemplo, el poder era el que ejercía el pueblo organizado de forma asamblearia, el pueblo en ese caso era realmente soberano, y no como ahora, que delega el poder en otros, aunque quieran engañarnos con la falacia de pueblo soberano en una “sociedad democrática“.

En este tipo de sociedades igualmente se necesitaba de una representación simbólica de la soberanía popular, y lo hacían a través de acciones y actitudes conjuntas. La simple organización de la asamblea, todas las personas sentadas en circulo, es una muestra clara de representación del poder ciudadano, todos al mismo nivel, con el mismo estatus. Por lo contrario, cuando alguien pretende elevarse como líder, se lo expulsa de la comunidad sin dirigirle palabra alguna, simplemente no se le permite sentarse en este circulo asambleario y se le ridiculiza con carcajadas, pura escenificación.

En la sociedad del medievo es donde más visiblemente se muestra la idea de poder entendida como jerarquía, aparece la figura del señor y la del súbdito, el poder de soberanía, como dice Foucault. En este caso el señor feudal ejercerá grandes escenificaciones para mostrar, sin ahorrarse ningún detalle, su superioridad. Los fastos, la abundancia, los escudos, todo esto es símbolo de poder, a través de este conjunto de imágenes, los súbditos aprecian el estatus de su señor.

En las sociedades disciplinarias los mecanismos de legitimación del poder pasan también por la representación, y es donde más se representa, aunque se haga de forma más sutil, no tan manifiesta para la masa.

En esta sociedad las élites de poder son las que controlan a los individuos a través de los mecanismos disciplinarios, las personas han sido adiestradas para coger unos ciertos hábitos que, sin ellos darse cuenta, ayudan a perdurar esas relaciones de poder.

Las estructuras escolares, las militares, las religiosas,… todas ellas tienen un papel fundamental en procurar mantener a la masa dentro de los límites establecidos, y las representaciones simbólicas juegan un papel fundamental en ello. Establecen unas normas de comportamiento y unos códigos, que el individuo interioriza de tal forma que se le hacen cuotidianos, gracias en gran medida porque son unos comportamientos y unos códigos visuales, y altamente escenificados.

Así, cuando un alumno, un feligrés, un soldado,… ve al maestro, al sacerdote o al teniente coronel en una posición de privilegio respeto a ellos, elevado en una tarima, en ningún momento se va a plantear el porque de esa diferenciación, simplemente ya hace tiempo que ha tomado esa imagen como normal, y la ha aceptado.

Pero si hablamos de escenificación, no podemos olvidarnos de los grandes teatros que actualmente controlan a la masa, estos son los medios de comunicación. Des de que empezaron a proliferar estos mecanismos capaces de llegar casi a la totalidad de la población, el poder vio en ellos una herramienta potentísima para legitimarse.

Los políticos, los famosos,... no son nadie si no salen en televisión, si no se habla de ellos, si no entran por los ojos de la gran masa. Están representado constantemente un show digno de los mejores actores y actrices, siempre bien sonrientes, con la familia bien felices, enamorados, maravillosas personas,… de esta forma lo que están ofreciendo es una imagen, una imagen lo bastante potente como para ser aceptados entre la opinión pública, y proliferar su poder.

En el mundo capitalista y consumista en el que vivimos, estamos avasallados de publicidad por todas partes, carteles, anuncios, todo son representaciones visuales para estimular a los individuos a consumir. Hoy en día no se puede acudir a un acto, ver un partido de fútbol, una exposición,… que no esté patrocinada por una gran empresa, allí están en todos lados, haciendo marca, diciendo: estoy aquí, no te vas a escapar de mi! Es la imagen del poder económico.

i si les festes majors encara no s'acaben?

I al final vaig acabar per treure lo cap a les Festes de Gràcia, in extremis, a l'últim dia vaige. Emborratxada ja de per si amb totes les festes majors que portem a l'esquena aquest estiu, una més no venia d'aquí. Amb lo cap espès, de les poques hores que he pogut dormir abans d'asseurem en aquesta cadira per passar lo rato (perquè és bàsicament lo que estic fent, poca feina i de mal fer), intentaré fer una crònika, ràpideta, d'una nit que s'acabà abans d'hora.

Metro Fontana, Aubert que fas tard! de mentres gent que passa i gent que espera amb més o menys sort algú. Cartells i pintades, Roger, ni oblit ni perdó! Passen uns diables, carregats de petardos, a l'altra banda del carrer uns altres diables, aquests vestits de blau, amb furgoneta i porra. Va Aubeert! anem a menjar-mos unes empanadas argentinas i a tomar unas Quilmes! Obvio! amb fotos de Mardel de teló de fons. Sense paraules.

A les 10, quasi les 11, comença el concert del Belda i el conjunt Badabadoc, una festassa! cançons de sempre versionades a ritme de reegae, ska o rumbeta, ToMaTeMaZo la vall del riu vermell - me trasllado de l'esglèsia de Capçanes a Festes de Gràcia en un ti ta - !!Tinc set, on és lo cervesa - beer? Mira allà, un parell, 3 euros, per festes se deuen fer l'agost! A la carpa de nou, quina calor mare meva, això si no mos movem del límit de la porta no sigui cas... piam, paam, puuum, focs, correfocs i tot petaa!

Al moment en què estem més extasiats ... prou! s'ha acabat, ni un bis! i això? ah si clar, ellestim-ho ràpid, va dir l'Hereu, no fós cas que mos passessim de l'hora, que aquí som cívics, molta policia, i la que no veiem. Serà qüestió de buscar alguna altra placeta. I caminant, caminat, no mos ho podíem creure al carrer glaçat: havaneres! i rom cremat en mà, toquen la Santa Espina!cap ben alt ... som i serem gent catalana tan si es vol com si no ... segon moment d'extasi de la nit.

Anant voltant, mos pregunten per la plaça Romaní, ni idea, ara preguntem naltros, ahh la plaça on se lia cada dia, ah allí on carreguen los mossos, ... serà qüestió d'anar-hi no? passem per carrers de batucades, amb protagonistes uruguayos, ball amb l'home polífacètic amb organillo, festival xolo, preguntem, avui no hi ha res, una llàstima. Haurem de tornar a la festa alternativa: les havaneres.

Los dos pofessionals del rom cremat estressats, se'ls hi encenen los gots i tot, dos més. S'acosta lo tercer momentasso de la nit: quan el català sortia a la mar... escenari mariner i una parella d'avis ballant, imatge inefable; i tot seguit, Aubert treu lo clinex home! i que placer sentia yo... saco el pañuelo i me saludó... la vella Lola tu! i anant seguint l'estupenda coreografia del mariner més amanerat.

Ja podem anar a dormir tranquils després d'aquest repartori, i efectivament, policia per tot arreu, provoquen. A Rius i Taulets mos comprem una empanda repicant i mos venen una birra congelada!! un desastre! i marxem cap a casa... a hores irrisòries per una festa major, les dos i mitja! si mos haguéssim quedat mitja horeta més segurament mos haguessin esbandit aquets de blau, collons que són festes majors!

I encara queden les dels Guiamets i Masroig!

i si fa un any?

No vull fer-me molt pesada amb això de les efemèrides... però costa evitar pensar en aquestes dates ara fa un any. Havia arribat el punt culminant de la nostra estada a Buenos Aires, ja s'ho podeu imaginar, era el moment en què teniem més amistats, participavem de projectes, submergides en la rutina diària, estavem com a casa.

Però és lo que té marxar d'intercanvi, saps que passarà un any i s'acabarà, (i res tornarà a ser lo mateix, oi Montserrat?) i que possiblement no te'n donaràs compte fins al moment precís en què se n'hagi anat tota la gent de l'últim sopar, (salvant les distàncies amb altres últims sopars més coneguts) o en el moment que caminant per la calle Corrientes sàpigues que demà no podràs tornar-hi.

Avui volia recordar especialment un esdeveniment de conseqüències desastroses per alguns ( Mazini i Rinaldi i lo propietari ) i de joia per altres (la resta). Per sort o per desgràcia, no ha quedat registrat gràficament cap escena d'aquella nit, les càmares digitals sempre juguen males passades quan més les necessites! Per això, penjaré el cartell de la convocatòria!joya!

Lo pis d'Armenia convertit en boliche per unes hores, ja era igual si es trencava l'ascesnor o si l'Orlando xafava el vidre d'un cop d'esquena, les congues i la cumbia, i aquell brevage de las catalanas, altrament anomenat aigua de València anava canviant de tonalitats com aquell qui n vol la cosa. I més cumbia, i los de la Tribu vomitant al lavabo, i d'altres escampant roquefort per l'habitació, i gent, molta gent, de diferents moments de l'any porteño. Mentres al miliko del pis de baix se'l devia estar menjant l'alter ego del seu gos vell i xeruc. I a dalt, una mica de guaracha i alguna llàgrima, tot per acabar deixant el pis amb lo terra negre i enganxifós, i escoltant cançons catalanes per acabar la nit i recuperar una mica aquella nostàlgia de la nostra terra.

Una nostàlgia que mos va acompanyar al llarg de l'any, però que ara se feia tan inminentment propera que no sabies ni que onda! amb regust més agre que dolç, a les 5 de la matinada del dia 11 vam pujar a la bala blanca i cap a l'aeroport, deixant endarrere la ciutat de la fúria, dels colectivos i los pibes de la lleca... i tantes altres coses! i dramon a Ezeiza. Quant temps haurà de passar per torna a trepitjar territori argentí?

Aixó si, amb una festa com aquella ... que nos quite lo bailaoo! Com aquella poques....

i si SOM 08x08x08 = 24?

Avui és dia 8 del 8 del 08, i faig 24 anys. Curiós no? segurament Nostredamus o l'Aramis Fuster van predir que aquest seria el dia que a les vaques los hi sortirien ales o los peixos mutants del pantano vindrien a fer lo cafè amb gel a la piscina, l'hecatombe final vaige. Potser avui neix l'anticrist, o potser sóc jo, o neix l'últim infant, innocent ell, que encara creurà en Déu, la creu i la virginitat abans del matrimoni, o després.

Avui faig 24 anys, i tothom parlarà de la inauguració dels jocs olímpics, que si dictadures, que si free tibet, que si dalai lama, que si medallistas españoles, que si freetangues locals variades... ningú parlarà de que si free kurdistan, free països catalans, free euskal herria, free corsica... perquè resulta que no estan per criticar les democràcies occidentals.

Però no estic aquí per parlar d'esoterisme ni d'allò que no parlaran avui els gran mitjans de desinformació, encara que falta en fa. Avui havia pensat fer un rollo efemèrides del dia 8 d'agost.

Sempre m'han fet gràcia aquells homes de certa edat, 70 en amunt, a qui els hi pengen les bosses dels ulls, les galtes i la papada, i tenen la part inferior del llavi una mica caiguda també, el pèl blanc enclenxinat, i amb un toc groguenc a conseqüència d'aquells puros que se fumen los diumenges havent dinat. Amants de les efemèrides, són, sense ser-ho, conscients que aquell 7 de maig, 19 de juliol o 9 de setembre del 36, 55 o 57, ells estaven en aquest món. Guardant aquesta imatge entre l'angunia i la tendresa, passem a recordar els fets més significants d'un 8 d'agost de...

1235 - La Corona d'Aragó envaeix la illa d'Eivissa, si Jaume I aixequés lo cap i tornés a Eivissa... que poc s'ho devia pensar que la illa acabaria sent capital del festival drogodependent del Mediterrani.

1945 - La URSS declara la guerra al Japó i EEUU firma la Carta de les Nacions Unides, total per a què? per continuar anant a la seva.

1949 - Bhutan aconsegueix la independència! Bhutan, si dona aquell país al mig de l'Himalaya, en llengua local Druk Yul (Bhutan) significa "la terra del drac de trons".

1974 - Nixon anuncia la seva renúncia públicament després de l'escàndol del Watergate, tot un gran exemple de periodisme d'investigació, oi Saldomando?

1992 - Més val que no ho comentem que encara tenim massa fresca l'eufòria espanyolista de l'Eurocopa...



Però és que resulta que a part de jo, també ha nascut gent interessant aquest dia...

1879 - Ai Emiliano Emiliano Zapata, al teu costat vam lluitar fa molts anys... doncs si aquest revolucionari mexicà també.

1937 - Dustin Hoffman, actoràs que ja deu rondar els 70, i que he vist que va posar veu a algun personatge de Kun Fu Panda, però encara no he pogut descobrir quin, jo la vaig veure en català com recordareu...

1981 - Roger Federer, lo tenista suís aquest que espero que no se deixi avançar pel tontet del Nadal... sinó ja m'esgarrifo!

I algun mort, que per cert podria haver fet una sessió televisiva d'efemèrides, perquè respon prou bé a la imatge descrita anteriorment, se veu que el 8 d'agost del 2007, no fa pas tant, un anyet... se va morir lo Nicolau Casaus, lo que havia estat vicepresident del Barça, puro en mà.

I ara me n'adono que havia omès sense cap mena de criteri a dos dones, una nascuda i l'altra morta, respectivament, el 8 d'agost...

1969 - Faye Wong o Wang Fei, cantanta i actriu xinesa, vaige una gran estrella a l'Àsia.

1965 - Shirley Jackson, escriptora d'Estats Units especialitzada en el gènere de terror, i que va influir directament en autors com Stephen King ( ja al teu kiosk) o Richard Mathelson. I, ves per on, ara m'han entrat ganes de llegir-me el seu relat més conegut, titulat La loteria (ara que estic de ratxa) narra l'existència d'un submón tètric i que fa estremir a les petites ciutats de l'Amèrica profunda. Se veu que al 48 va fer commoure a molts lectors.

I fins aquí, després de passar dos aniversaris ben lluny de terres catalanes, per Buenos Aires, ben curiosos tots dos. Un acabades d'arribar, sopant pizza jo i la Tània i emborratxantmos per després anar a dormir al hostal Cambalache, colònia jueva. L'altre a punt de marxar, envoltats d'Amautes, Quilmes i més pizzes, acabant pel terra del Bellagamba a conseqüència d'una seminarista desmarxada. En fi... de nou a casa, quina celebració m'espera aquest 8 del 8 del 8 ...?

*Ah, se m'oblidava, desitjar un bon Dia de la xocolata a les weones i als weons xilens!

i si estic ressacosa de festa major?

Tot comença un divendres a la nit a ritme de jazz a la plaça, mentre piquen de mans i criden, me vec la primera birra, que engegarà un cap de setmana etílicofestiu.

Les cares de sempre, les converses van sortint com la cervesa del surtidor que sembla que s'acabi, espuma. Algunes amb més esme que d'altres, fa una temperatura quasi perfecta, i les banderetes de colors amb senyeres intercalades onegen suaument. Bon humor, de nou Festes Majors. Avui no vull que m'agafi lo sol desperta.

Canelons i piscina i quan marxa lo sol... una copeta de quitapenas i enfilades al balcó. SSSssssiiisssss....ssssss.... lo xiulet dels petardos indiquen que ja comença lo correfocs i no pararan, ensordintmos una mica a totes, i portantmos ves a saber a quants metres sota terra! paaam puuum patapim pam puuuum! llum i trons, foc i ball... benvinguts a l'infern!

Ball de taules amb coca de la Serra, i comencen a sonar les cançons d'ahir i d'avui, les de sempre vaige, aquelles que no s'acaben mai, que semblen infinites, amb melodies de vals o pasdoble, que duren minuts i minuts i minuts i fins i tot un quart d'hora, no? tanques los ulls i comprens que estès de Festa Major, no cal res més. Avui si que el sol m'enganxarà traïdor, com sempre, de bon dematí, i podré fixa'm com els banderetes canvien de to a mesura que clareija lo dia per darrere de la serra de Llaberia i va marcant-se la silueta més afable de la nit!

Faig un esforç no puc perdrem los tastes i la cercavila amb los Tal com sona, un dels millors moments de la festa, n'hi ha que han ampalmat, d'altres em dormit una miqueta, molta calor i música, no vull saber res d'alcohol a mi fiqueume un suquet o aigua! A la nit espectacle macabre d'homes peluts i panxuts vestits de ballarins de dansa del ventre, remenant cap aquí, remenant cap allà, aquests són los Barbis.

L'endemà vermut popular al Carrasclet, doncs això vermut gel i sifón si en vols. Dia de relax, amb piscina tancada! com? cap als tollets a refrescamos, que per sort nostra no hi havia overbooking, només 6 o 7 persones... i a la nit, aii qui na nit! la sort se veu que ve quan vol i quan ve ho fa per aprtida doble aquest cop. Patapam unitats 9, decenses 6, centenes 6... i millars... uee que ho diguiin uee 2! auu pernil cap a casa, bueno 8 kilos de pernil, 5 kilos d'espaguettis, vall del Calàs, tasses de cafè, joc de taula,... sense encara haver-ho digerit, foto guanyadora del concurs de fotografia: Marc de Tardor de l'Andrea... ieaa 100 eurets per fer lo vermutet amb les colaboradores!! i es que això no passa tots los dies, i s'ha de celebrar com Déu mana, o no? Adéu tren de les 7... jo me quedo fins les 9 i mitja ballant a la pista fins que ni l'alzina mos doni ombre, i entre contraseñes per entrar a cal Vidal, gots d'aigua, control a la barra, pancartes i demés excentricitats, com no podria ser d'altra manera, vam fer cap a esmorzar a la plaça, perdonemos Lídia, i acaba de fer l'espectacle... en fin... ja han passat unes altres Festes Majors, balanç: força positiu. La setmana que ve una espaguettiada!

*I com aquest relat, va anar desvariejant la festa, amb faltes, incorreccions, expresions maldestres, ... sinó que aburrit no?