i si fa un any?

No vull fer-me molt pesada amb això de les efemèrides... però costa evitar pensar en aquestes dates ara fa un any. Havia arribat el punt culminant de la nostra estada a Buenos Aires, ja s'ho podeu imaginar, era el moment en què teniem més amistats, participavem de projectes, submergides en la rutina diària, estavem com a casa.

Però és lo que té marxar d'intercanvi, saps que passarà un any i s'acabarà, (i res tornarà a ser lo mateix, oi Montserrat?) i que possiblement no te'n donaràs compte fins al moment precís en què se n'hagi anat tota la gent de l'últim sopar, (salvant les distàncies amb altres últims sopars més coneguts) o en el moment que caminant per la calle Corrientes sàpigues que demà no podràs tornar-hi.

Avui volia recordar especialment un esdeveniment de conseqüències desastroses per alguns ( Mazini i Rinaldi i lo propietari ) i de joia per altres (la resta). Per sort o per desgràcia, no ha quedat registrat gràficament cap escena d'aquella nit, les càmares digitals sempre juguen males passades quan més les necessites! Per això, penjaré el cartell de la convocatòria!joya!

Lo pis d'Armenia convertit en boliche per unes hores, ja era igual si es trencava l'ascesnor o si l'Orlando xafava el vidre d'un cop d'esquena, les congues i la cumbia, i aquell brevage de las catalanas, altrament anomenat aigua de València anava canviant de tonalitats com aquell qui n vol la cosa. I més cumbia, i los de la Tribu vomitant al lavabo, i d'altres escampant roquefort per l'habitació, i gent, molta gent, de diferents moments de l'any porteño. Mentres al miliko del pis de baix se'l devia estar menjant l'alter ego del seu gos vell i xeruc. I a dalt, una mica de guaracha i alguna llàgrima, tot per acabar deixant el pis amb lo terra negre i enganxifós, i escoltant cançons catalanes per acabar la nit i recuperar una mica aquella nostàlgia de la nostra terra.

Una nostàlgia que mos va acompanyar al llarg de l'any, però que ara se feia tan inminentment propera que no sabies ni que onda! amb regust més agre que dolç, a les 5 de la matinada del dia 11 vam pujar a la bala blanca i cap a l'aeroport, deixant endarrere la ciutat de la fúria, dels colectivos i los pibes de la lleca... i tantes altres coses! i dramon a Ezeiza. Quant temps haurà de passar per torna a trepitjar territori argentí?

Aixó si, amb una festa com aquella ... que nos quite lo bailaoo! Com aquella poques....