i si t'explico... històries per no dormir?

De petita vaig viure una època en què em feia por dormir sola, cada nit havia de cridar a ma germana o a mons pares perquè vinguessin a dormir amb mi. Sembla curiós que temps després em dediqui a escriure articles sobre històries per no dormir. Els anys passen i, avui, una servidora gosaria dir que es sent atreta per aquest tipus d'històries.

La realitat, i la ficció, estan plenes de fets tràgics, màgics i horrorífics que treuen el son a més d'una.

Últimament he estat llegint, podríem dir, simultàniament dos llibres prou convincents perquè em decidís a titular així aquest post: Les històries naturals de Joan Perucho i Un dia en la meva vida de Bobby Sands. Si bé són dos llibres ben diferents, ficció i realitat, segle XIX, segle XX, ... existeix quelcom en ells que m'atrau, m'inquieta i m'enrabia.

Als voltants 1840, durant les guerres entre carlins i liberals, Onofre de Dip, antic cavaller de la cort de Jaume I i ara convertit en vampir, amb 700 anys d'ofici a les esquenes, es dedica a xuclar sang per les contrades de Pratdip. Sort en tingueren que Antoni de Montpalau, naturalista liberal, es coneixia els trucs per neutralitzar aquest ésser de la nit, sopeta d'all, creu pectoral i mirall a sobre. Després d'una aventura plena de gestes èpiques, situacions fantàstiques, mort, erudició i ironia per terres catalanes, sembla que tot s'acabà bé. El naturalista salvà el general carlí de convertir-se en vampir, donà l'esperat descans a Onofre de Dip, cansat ja de fer de sangonera per aquests detrassos, i es retrobà amb la seva estimada. No podem dir el mateix del següent relat...

Bobby Sands, pres polític republicà, explica, des dels blocs H de la presó britànica de Long Kesh, com és un dia en la seva vida. Descrites amb una serenitat demolidora, les condicions de vida als blocs, porten a Bobby i altres companys a iniciar una vaga de fam duta fins al final.

"Demà hi hauria més dolor i tortura i patiment, avorriment i por, i Déu sap quantes humiliacions, horrors i actes inhumans més. Foscor i un fred intens, un estómac buit i quatre parets insultants d'una tomba fastigosa i plena de malsons per recordar-me la meva promesa; això era el que esperava demà centenars d'homes despullats, Presoners Polítics de Guerra Republicans; però de la mateixa manera que l'endemà estaria ple de tortura, nosaltres seguiríem sense deixar-nos vèncer. Era dur, molt, molt dur, vaig pensar mentre jeia sobre el matalàs humit i em tapava. Però algun dia la victòria seria nostra i mai més cap irlandès o irlandesa es podriria en un infernal forat anglès."