i si altre cop la llengua?

No és per les últimes actuacions judicials, ni per la campanya electoral, ni per l'actualitat dels discursos lingüístics, ... ja fa molts dies que em volta per cap el tema de la llengua, i és simplement per les situacions que em trobo al meu dia a dia. Ja fa dies que volia fer l'entrada, se m'apareix com una necessitat d'expressió, però quan hi estic al davant m'invaeix una sensació de "peresa", segurament fruit de la constant necessitat de justificar-me i repetir uns arguments, que al cap i a la di, entenc que són de sentit comú.

Segon any del màster en una universitat pública catalana, la docència és en català i castellà, tot i que sobtadament aquest any el castellà és el que invaeix els fòrums, els programes, les introduccions teòriques,... ( suposo que normal, tenint en compte que cada vegada hi ha més gent de fora dels territoris de parla catalana que s'hi matricula, és on-line). Ja hi som, una noia gallega demana que siusplau perquè totes ens entenguem a veure si podem parlar en la "lengua comuna" en els fòrums, el següent comentari el faig en català. La seva resposta és en alemà, això sí, un alemà molt educat demanant-me si havia llegit la seva petició i que si podia atendre-la. Suposo que volia fer entendre com se sent ella quan jo parlo en català, parlant-me en alemà, llengua de la qual no en tinc coneixement, tot i tenir una germana filòloga alemana. Una associació totalment lògica, però amb un petit problema, l'alemà, per sort o per desgràcia, no és una de les llengües oficials del màster.

Aquí ja va començar, de nou, un dels processos de justificació que hem de fer constantment les persones catalanoparlants, no a Berlín no, sinó a casa nostra, als nostres estudis, als nostres bars, a la tenda de queviures. Podria posar molts exemples, quan el professor d'un curs de formació canvia d'idioma a la primera de canvi perquè alguna persona, que viu i treballa a casa nostra, li demana o simplement perquè veu algú amb la pell fosca; quan una catalana castellanoparlant s'indigna perquè un home catalanoparlant li ha demanat que l'atengués en català, i ho assimila al "guiri" que estona abans li havia retret que no li parlés en anglès; el lleonès que ha vingut a viure al nostre país i s'ha apuntat a classes d'anglès a l'Escola Oficial d'Idiomes i considera "una putada" que la calsse sigui a mitges en català, i de tant en tant solta algun comentari, ell diu que fa broma; etc, ...

No acabaria mai, cada dia m'hi trobo, però el que més em remou per dins és escoltar a la dona, l'home, qui sigui, amb accent descaradament català demanant, preguntant, explicant, qualsevol cosa i en qualsevol lloc i situació en castellà. He deduït que el castellà és un idioma socialment molt més acceptat que el català a l'hora d'expressar-se cap a enfora, després amb el nen que l'acompanya li parlarà en català, però quan algú ha d'adreçar-se a un desconegut, a l'informador de qualsevol lloc, la dependenta del super, majoritàriament, en un primer instant, ho fa en castellà.

La llengua no es mor per culpa de lleis o de prohibicions, la llengua es mor quan es deixa d'utilitzar, quan una persona rebutja la seva llengua i la substitueix per una altra, no pròpia, perquè el bilingüisme, si no és matern, no existeix socialment, una llengua sempre es menja l'altra. Potser que deixem de banda el sentiment de culpabilitat que moltes vegades invaeix els catalanoparlants i que fa que canviem de llengua, pugem-nos l'auoestima, i com va dir el Justo "siguem una mica més cabrons" i parlem a tothom en català, si no ens entenen ja ens ho diran, i els problema segurament el tindran més ells que naltros.