Com passa el temps, el ritme d'entrades d'aquest blog ha anat disminuint fins esdevenir pràcticament trimestral... no entraré en detalls que m'excusin, simplement passa el temps i l'he ocupat en altres coses. Però avui, precisament, m'he decidit a escriure, potser hi ha hagut altres moments d'indignació però de sobte se n'han ajuntat uns quants, el que ha fet vessar el got ha estat la mort d'un reconegut falangiste, Samaranch.
Un amic m'ha comentat que aquest matí ha tardat mitja hora per pujar Via Laietana degut a la munió de gent i policia que hi havia, fent cua per anar a visitar la capella ardent del president d'honor del COI. Vergonya, senyors, vergonya. En altres països a aquest tipus de personatges se'ls titllà de col·laboracionistes i se'ls jutjà, a la España democràtica no només oblidem el seu passat ocupant càrrecs durant el règim del Paco, sinó que l'enaltim, i li retem els màxims honors.
Però és que potser ja n'hi ha prou de ser selectius de memòria, fa un parell de dies els mateixos que avui dolen la mort d'un feixista, feien pinya per defensar un jutge que pretenia investigar els crims del franquisme, com s'entén? Ara bé, recolzaven a aquest jutge, OBLIDANT, de nou, una part de la veritat, ell és un dels responsables de les tortures del 92 i de macrosumaris com el 18/98, ambdós pretenen criminalitzar l'independentisme, sigui català o basc, una persecució política, com la dels temps de Franco. Coses de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada