i si aquesta fou la meva primera impressió del 25 d'abril?

Ja feia mesos que m’havia dit que si ho fèiem a Capçanes ell vindria a votar, ja feia uns mesos que li havia confirmat que, efectivament, ho faríem. Els dies s’anaven acostant i ens ho anàvem recordant cada cop que ens veiem.

Lo padrí. 90 anys. Mig sord. No surt de casa si no és per anar a l’hort, no li agrada trobar-se gent perquè no els sent. Pots parlar amb ell de qualsevol cosa, sobretot de futbol i de política, són els nostres temes, això sí, cal adreçar-s’hi d’aprop a l’orella correcta.

Arribo amb el tren de les onze amb una idea, anar-lo a buscar a casa, m’indiquen que ja fa rato que m’espera, se’l veu nerviós, o si més no amb ganes d’enllestir la feina. A últim moment es canvia de jersei, es muda una mica, el dia s’ho val, agafa la gaiata, i anuncia: Venga, anem a dir-los-hi que no els volem!

Caminem carrer amunt i després avall, riu, li pregunto si està content i diu que prou, que ja m’ho havia dit que hi aniria i que en té ganes. Arribem a la plaça, és migdia i el sol comença a apretar, les primeres taules ja s’omplen amb gent que fa el vermut, i allí, al costat de l’estàtua del Carrasclet lo padrí vota que sí a la independència de la nació catalana, perquè, tal com diu, les autonomies no serveixen per res.