i si sento l'olor d'ametlles pelades?

Havia sentit aquella olor tot pujant les escales quan de sobte vaig ensopegar amb un sac d’ametlles pelades. Vaig obrir la porta, la iaia i el padrí estaven asseguts un davant de l’altre, només els separava una muntanya d’ametlles, closques, branquetes i insectes. Les mans les movien ràpidament i el soroll de les ametlles caient a la galleda era constant, suposo que als seus llargs vuitanta anys ho havien repetit milers de cops allò, i que ara se sentien més realitzats que mai fent-ho, encara servim per alguna cosa devien pensar.

Com descriure una olor que m’evoca només suor, sol, calor, pugó i l’acció de picar amb una canya a un arbre una tarde d’agost. Que em recorda una muntanya el triple de gran, al garatge de casa, al voltant de la taula mons avis, ma germana i jo,i desenes d’estisoretes, mosques i altres insectes estiuencs, sonant, des d’un radiocasset penjant d’un endoll del sostre, Lax’n’busto, els inicis.

Olor d’ametlles pelades, perquè les ametlles tenen doble closca, primer se pelen i després se trenquen. I penso amb l’església del poble, no perquè vagi molt a missa, sinó perquè durant una conversa de bar el Josep me deia que recordava sortir d’escola i anar a veure a sa mare a l’església. Entrava per la porta del costat, que es va obrir a cops de mall quan els republicans van ocupar-la per fer-la servir de magatzem d’aliments, i allí estava la seva mare amb altres dones del poble, asseguda en una taula pelant ametlles.