Possiblement vaig perdre la millor foto de la meva vida, la vaig veure passar tot sortint dels túnels del Coll de la Teixeta. Vaig decidir anar a Capçanes gràcies a aquella sensació de desubicació que una té en un moment determinat. Quan prens una decisió a última hora probablement és perquè alguna cosa se't remou per dins i et diu: fes-ho! I amb una rebuda com aquella difícilment te'n pots arrepentir.
Boira que definia magistralment el relleu de cada muntanya i turó, configurant l'escenari d'una posta de sol amb protagonista rosa fúcsia, com mai n'havia vist cap abans. Amb la mateix intensitat que la punta d'un cigarro cremant enmig de la nit, aquell rosa s'imposava sobre els tons grisencs que per quantitat aclaparaven l'enquadre. Uns instants que van ser suficients per entendre un d'aquells termes que algun professor obsessionat ens repetia a cada classe: lo inefable. Vaig estar-hi a prop contemplant aquell quadre que semblava una pintura impressionista, tot i que sóc conscient que com més ho recordi més ho idealitzaré, no m'importa o ben poc.
Després d'aquest inici, poca cosa podia superar-ho, però va ser fàcil mantindre els moments autèntics. L'estiu, amb el seu soroll genuí de grills, bevent en copes bones vi bo, menjant un pa amb tomata bo, i recordant des d'aquell balcó una altra posta de sol màgica, amb la silueta del pont tots els colors del món aparegueren en anar-se'n el sol, i quan dic tots són tots, deu fer cosa de dos anys.
Balcons oberts, gent a la fresca alguns sopant altres simplement comentant, compartint, discutint, donant-se la bona nit. I només faltava la festa a la Pedrera, com sempre, amb la gent de sempre, bevent lo de sempre, ballant lo de sempre, i tornàvem a estar fora a la fresca com fa vuit anys en aquelles Festes Majors! vuit anys!
I va costar, però finalment vam acabar com no es pot acabar d'altra manera un dia com aquests, als Tollets amb l'aigua gelada, sortint i entrant, estirada i mirant al cel i veient orenetes per tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada