I si es deia Hipàtia?

Justament ha coincidit que fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula Àgora i que aquests dies fullejant la revista Sàpiens del mes d’abril, m’he trobat amb un article titulat La guerra de les biblioteques, on en un apunt es destaca la figura d’Hipatia, la màrtir feminista.

En el film la protagonista és ella, Hipàtia, presentada com una de les últimes sàvies de la Biblioteca d’Alexandria, qui enmig dels enfrontaments sanguinaris entre creients cristians i grecs, continuava la seva tasca científica per demostrar que la terra girava entorn del sol, tot plegat amenitzat amb un reguitzell de sentiments dels quals la filosofa semblava ser-ne impermeable.

Fos com fos, més enllà de la dramatització, dels ingredients peliculeros i dels enigmes històrics que pot comportar la seva figura, el que és cert que sobta topar-se amb una dona en la història, tan acostumades com estem a empassar-nos homes rere homes, ens acaben creient que les dones no han tingut res a veure en l’esdevenir de les societats.

Hipàtia fou reivindicada durant la Il·lustració com una de les primeres feministes, ja que com apunten diversos textos va morir lapidada pels cristians, per la seva condició de pagana, però, segurament, hi tingué més pes el fet que fos una dona amb influència. Perquè pel cristianisme, com per tantes altres religions, inclosa la grega, les dones eren poca cosa més que uns animals, una mica curtes de gambals, cosa que les feia altament perilloses.

Hipàtia evidencià que la seva misogínia era irracional, el temps li ha donat la raó en el camp de l’astronomia, la terra no és el centre de l’univers, però sembla que costa una mica més que els homes se n’adonin de potencial i el valor real de les dones, i no m’entretindré aquí amb estadístiques, i altres, que ho fan prou evident