i si porten 160 anys a les esquenes?

160 anys a les esquenes, entre els dos, al cap i a la fi 160 anys viscuts. La tieta i el tiet pugen al cotxe a les set del matí, quan al sol encara li falta una estoneta per treure lo cap per darrere de la Serra de Llaberia, arribem al tros i desenfunden les estisores per començar a tallar raïm.

Ara ja no és com abans, quants cops ho hem sentit. En deixem de verds, podrits i pansits al cep, i si convé fem anar el bisturí en les ja habituals operacions de cirurgia que dia rere dia practiquenm al defora. Abans, no fa tants anys, tot anava a dins al remolc, tot feia grau. Paciència per triar i remenar, paciència, ells que han vist passar portadores tirades de rucs, carros i s’han afartat d’anar caminant al tros.

Ens assentem per esmorzar, l’arengada no falta als seus plats, és aquí quan el tremolor a les mans de la tieta es fa més evident, agafant el tros de pa. Tot i així el pols no li tremola tant com per deixar de vermar any rere any, o això és el que creu, de moment no porta cap tall a les mans. El tiet arrossega cubells plens i condueix el seu muticultor com fa 20 anys.

80 anys i 80 anys a les esquenes i segueixen al peu del canó, són d’aquella gent que no se saben estar a casa, los hi pica la cadira al cul, han tingut que treballar dur tota la vida, i ara que podrien descansar prefereixen pujar al cotxe a les set del matí i anar a vermar, són forts i volen seguir sent-ho. És part d’una manera de fer, la de poble, aguantar fins que el cos digui prou.