Calaix Desastre! (anreda la troca)

i si els jabalins se n'afarten?

2012-01-12T15:40:00.006+01:00

De les ametlles que any rere any cauen a terra, i ningú les plega, els jabalins se n'afarten. Aquest és el final més digne per quilos i quilos de fruits secs que cada temporada cobreixen els nostres camps.

Actualment, molts pagesos i pageses prefereixen no recollir els fruits secs que fer-ho i gastar temps, esforços i energia, per acabar cobrint gastos, i en moltes ocasions, ni cobrir-los. Com totes sabem, surt molt més a compte portar aquests aliments d'altres indrets del món.

Us explicaré el cas d'aquest estiu... jo i el meu pare ens vam dedicar a fer les ametlles que vam poder, ell treballava i quan sortia de la feina anàvem els dos al tros, a passar la calorosa tarde d'estiu picant amb les canyes i arrossegant borrasses. No dic això de "calorosa tarde d'estiu" per fer més llàstima (que l'objectiu del post no és el de fer sentir llàstima envers la pagesia), sinó que simplement vull remarcar un fet, la feixuga tasca de recollir ametlles, personalment, la feina de tros que menys m'agrada.

En total vam recollir uns 540 quilos nets d'ametlles, amb lo de nets em refereixo a que abans la iaia, jo i la mare les haviem triat i pelat, i després les havíem estés al terrat perquè s'assequéssin. Per totes aquestes hores de feina (contant les d'anar al tros a recollir-les, pelar-les i assecar-les) el majorista ens en va pagar 420 euros. No cal ser gaire viu per entendre que amb aquests diners no haguéssim pogut pagar a ningú per fer ni la meitat de la feina. Una altra dada interessant, és que fa 10 anys, pels mateixos quilos d'ametlles, pagaven 3 vegades més.

Després de tot, cada vegada ens fem la mateixa reflexió en família, l'any que ve ja no caldrà collir-les, però hi ha quelcom que ens portarà de nou a fer-ho, mentre hi hagi l'ànim de la mare i la iaia, que amb 89 anys, pela ametlles com la que més, o del pare, que després de fer 8 hores de jornada laboral se'n va al tros. Masoquisme o potser encara tindre un bri d'esperança, pensar que "encara no està tot perdut"?

Malauradament, d'esperança no s'hi viu, i la situació de la pagesia al nostre país és desastrosa, però alerta! no és cosa d'aquesta crisi, en fa molts d'anys que dura! "És aquesta merda de sistema del capitalisme" me deia l'altre dia una amiga al bar, convençuda (una persona teòricament despolititzada). I és que mentres surti més a compte portar ametlles, llimones o tomates de l'altra punt del món, no mos n'adonarem de l'error estratègic que estem cometent. Potser quan no siguin només els jabalins els qui es mengin les ametlles, sinó també quan les herbes i els boscos invaeixin els camps de cultiu, voldrà dir que no queden ni pagesos ni pageses, llavors, potser, serà massa tard.

(Perdoneu el final apocalíptic, però, certament, ja fa anys que hi estem abocats).

i si la mandra m'ha portat fins aquí? Educació, gènere i món rural!

2012-01-08T20:06:00.008+01:00

Déu meu, com passa el temps. Observo el meu últim post a aquest bloc i m'inquieta pensar que ja fa gairebé un any! La veritat és que mai ha tingut una vida constant, el bloc. I mira que de posts me'n vénen al cap cada dos per tres... però suposo que, seguint amb el fil de l'anterior entrada, la mandra o, millor, la mala organització del temps hi juguen el seu paper. Però veieu? Ja em desvio del tema...

M'he animat a escriure de nou perquè m'ha sobtat la relació entre el darrer post i un dels meus projectes actuals. Llavors em feia mandra fer una pràctica del màster que consistia en fer un repàs del meu recorregut educatiu i la manera com aquest havia influit en configurar les meves diverses identitats, entre elles, la de gènere, a final de quadrimestre haguerem de revestir el text amb la teoria que havíem estudiat durant el curs. Certament, aquell treball em va ajudar a recordar i desvetllar diferents episodis i situacions que fins llavors m'havien passat desapercebuts, i que, tot d'una, es convertiren en relats que m'ajudaven a entendre'm i a explicar-me.

La relació amb els companys i companyes d'estudi, sentiments d'inferioritat, i, alhora, de privilegi, camp o carrera? una disjuntiva inexistent en el meu cas i present en el dels meus companys, les professores d'institut, la meva germana, la meva mare, també el meu pare. Els primers qüestionaments sobre la prescència femenina en la teoria que em feien empassar, i si hagués estat noi, hagués sigut igual el meu recorregut educatiu?

L'escassa teoria al respecte i l'ànim de trobar una temàtica propera, em feren decidir, a finals de curs, per fer el treball de final de màster inspirat en aquella pràctica, la que em feia tanta mandra fa gairebé un any. Quina és la relació entre l'educació (formal), el gènere i el món rural?

I aquí estic disposada a indagar sobre les motivacions, estímuls i causes que influeixen en el recorregut educatiu de les noies del món rural, presumptament diferents a les dels nois, en un període determinat. També per entendre quin paper juga la trajectòria educativa d’aquestes noies en el procés de construcció de la ruralitat i la feminitat, desgranant la relació entre educació, gènere i món rural. I això, ho intentaré desvetllar a través d'entrevistes a nois i noies del sud de la comarca, que aportaran les seves experiències educatives, personals. Ja sabeu com va això, entrevistes que després hauré de transcriure... quina mandra, no?

Doncs aquesta vegada no me'n fa! i és que tot i veient la feinada que em va al damunt, crec que serà una tasca molt gratificant. Sobretot, pel fet de ser una temàtica de la qual en formo part, de fet, em vénen ganes d'entrevistar-me a mi mateixa! Pel paper que ha jugat l'educació en les meves expectatives personals, per la ruralitat, com una identitat que moltes vegades no es té en compte en aquest tipus d'estudis, i que en el meu cas, és un pilar fonamental, i pel fet de ser dona, condició de la qual cada vegada me'n sento més orgullosa i que entenc, més enllà dels estereotips que m'han imposat.

Som-hi! i per cert, si heu estudiat a l'IES Priorat i heu nascut entre el 76 i el 91, sou un meravellós subjecte d'estudi per la meva persona, us animeu?

i si fem seitons?

2011-12-29T11:28:00.006+01:00

Estava divagant si crear un blog propi o encabir-ho dins d'aquest, i ben pensat amb el nom de "desastrecalaix", o el que vindria a ser el mateix "calaix de sastre", aquí hi cap de tot! Per tant, intentaré incloure algunes receptes, remeis i altres productes que m'ensenya a fer la meva iaia, que aviat en complirà 90!

I SI FEM SEITONS?

S'obren els seitons per la meitat i se'ls hi treu l'espina, procurant que quedin partits en dos, un cop enllestits es posen en un plat tot el matí amb vinagre i sal. Al tardet ja es poden retirar i dipositar en un recipient, posant una capa de seitons i oli que la cobreixi, una capa de seitons i oli que la cobreixi... s'hi posa un xorret de vinagre, i a sobre all, julivert i boles de pebre negre.
i llestos per menjar!

i si... con la frente marchita cantaba Gardel...?

2011-12-02T18:17:00.005+01:00

"... No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió..."

i si em fa mandra?

2011-02-28T19:52:00.002+01:00

Quina mandra! I mira que en tinc de feina... potser precisament per això ara mateix estic asseguda al llit, mig en pijama, i disposada a escriure quelcom sobre la mandra, la meva, la d'ara, que de mandres n'hi deuen haver moltes i moltes me'n falten per conèixer.

La d'avui no és sana, mandra i pressa no són bones amigues, i és que demà he d'entregar una pràctica. Suposo que totes coneixem bé aquesta situació: tinc un treball per fer i un termini imminent: demà, quan en sóc conscient em venen al cap desenes de coses que hauria o m'agradaria fer (passar l'espiradora, repassar anglès, fer arracades, estirar una mica les cames,...), llavors arriba la saturació i amb ella la mandra. No acabo fent res (la gran majoria de cops)!

Però avui aquesta mandra ha canalitzat en un post... així doncs... no és tan dolenta?O en certa manera és una mica més perversa ja que em condueix a fer-li el salt al meu deure real: la pràctica? I és que quina mandra haver de relatar el meu recorregut educatiu en cinc pàgines! i que interessant alhora!va que m'hi poso...

i si n'hi ha que lluiten i n'hi ha que ploren?

2011-01-30T20:06:00.004+01:00

Ja fa uns anys, quan rondava per l'altre hemisferi, vaig llegir el llibre del periodista, i posterior guerriller, argentí J.R. Masseti "Los que luchan y los que lloran", on describia des de Sierra Maestra l'acció guerrillera del Movimento 26 de Juliol, i en el qual entrevista en diverses ocasions a Fidel Castro o al Che. El títol és tota una mostra d'intencions, quan Masetti agafa l'avió de camí cap a casa, abans que la revolució triunfi, fa una reflexió on es planteja qui vol ser, si dels que ploren o dels que lluiten per canviar les coses, ell es decantà per la segona opció.

En els últims dies, i mesos, no parem de veure pels mitjans de comunicació imatges de gent surtint al carrer a reclamar més llibertat, a protestar contra les retallades socials, en definitiva a defensar els seus drets, a Tuníssia, a França, a Egipe. Des dels mateixos mitjans se'ls bateja com estudiants conscienciats, com un altre maig del 68, una altra primavera... elogis i admiració cap a un poble capaç d'alçar la veu i, si més no, intentar canviar les coses.

En els últims mesos aquí també estem vivint un procés de conitnues retallades socials, primer la reforma laboral, ara les pensions. A la primera vaga general, que va ser al setembre, ens van batejar com uns antisistema i radicals que només voliem cremar contenidors i trencar aparadors per poder emportar-nos un parell de pantalons cap a casa. La segona va ser fa un parell de dies i poca gent se'n va enterar, ja que els sindicats majoritaris es van abaiaxar els pantalons quan el Govern espanyol els hi va ensenyar un xec suculent.

Ahir sentia per la ràdio com es preguntaven com podia ser que a França tothomhagués sortit al carrer a protestar i aquí ningú deia res, i després algú feia deia "bueno aquí ahir van fer una mena de vaga, bé una vagueta, sí diem-ni vagueta" mig enfontent'se'n. Sí senyor, aquest és dels que ploren. I per la tele l'altre dia un argentí, anònim, opinava sobre el merder dels trens de Rodalies, i deia "aquí en els estado español la gente tiene mucha paciencia", i jo afegiria i molt morro, mandra, cinisme, clientelisme, ...

i si foto ara?

2010-12-05T13:55:00.004+01:00

i si els militars prengueren el control?

2010-12-05T13:18:00.009+01:00

Més enllà dels sous, les condicions de treball, els privilegis, etc. que puguin tenir, o no, els i les controladores aèries, més enllà de la gent que s'ha quedat sense pont, sense clients, etc. més enllà dela crisi, la imatge internacional, etc. que no paren de denunciar arreu. Aquí us passo uns enllaços d'unes reflexions sobrela situació viscuda aquests dies, que la infinita majoria dels mitjans d'informació no s'ha qüestionat, de moment: què representa haver decretat l'estat d'alarma?

"No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia"

"Quan l'exèrcit trenca vagues, alguna cosa fa olor a podrit"

I una altra, en una altra línea, que pot semblar contradictòria amb les anteriors, però que si més no, amplia els camps de visió convencionals (els controladors no feren vaga el 29-S, recordeu?):

"Controladores e incontrolados"

i si ho deia Me-ti?

2010-11-30T12:10:00.004+01:00

Farà uns dos anys, quan vaig tornar al poble després d'haver anat a voltar món, me'n vaig anar a la biblioteca del Casal, una biblioteca poc actualitzada i amb aires de renaixement cultural postfranquista. Exemplars de la revista Carrasclet, llibres esgrogueits de llengua, literatura, política, ... catalana, uns quants diccionaris i pocs cosa més que recordi.

Tanmateix allí on hi ha llibres sempre corres el risc de topar-te amb algun, o uns quants, que et cridi especialment l'atenció i te l'emportis cap a casa. Així em va passar, i reconeixo que em vaig apropiar del llibre durant dos anys, fa uns mesos que el vaig tornar i des de llavors que em ronda pel cap citar-lo aquí.

Me-ti. El llibre dels canvis (Editorial Empúries, 1984), de Bertolt Brecht, un llibre que parla sobre política, art, moral ... sota la forma de comentaris del filòsof xinès Me-ti, i on hi apareixen sota pseudònims personatges com Lenin, Marx, Rosa Luxemburg o Stalin. És interessant veure com l'autor fa una anàlisi marxista de la situació geopolítica de la primera meitat del segle XX, en forma de saviesa popular i amb llenguatge entenedor, amb una càrrega moral important.

Aquí us en deixo un tastet:

"Del corrent que baixa atornmentat es diu que és violent
però del llit del riu que l'estreny
no diu ningú que sigui violent.
La tempesta que doblega els bedolls
diuen que és violenta
però què diuen de la tempesta
que doblega l'esquena dels peons?"

"Me-ti deia la confiança dels pobles s'exhaureix a base de requerir-la."

"Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no prendre'n cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitarlo al suïcidi, i menar-lo a la guerra, etc. Només unes quantes d'aquestes coses són prohibides al nostre Estat".

i si altre cop la llengua?

2010-10-29T14:27:00.008+02:00

No és per les últimes actuacions judicials, ni per la campanya electoral, ni per l'actualitat dels discursos lingüístics, ... ja fa molts dies que em volta per cap el tema de la llengua, i és simplement per les situacions que em trobo al meu dia a dia. Ja fa dies que volia fer l'entrada, se m'apareix com una necessitat d'expressió, però quan hi estic al davant m'invaeix una sensació de "peresa", segurament fruit de la constant necessitat de justificar-me i repetir uns arguments, que al cap i a la di, entenc que són de sentit comú.

Segon any del màster en una universitat pública catalana, la docència és en català i castellà, tot i que sobtadament aquest any el castellà és el que invaeix els fòrums, els programes, les introduccions teòriques,... ( suposo que normal, tenint en compte que cada vegada hi ha més gent de fora dels territoris de parla catalana que s'hi matricula, és on-line). Ja hi som, una noia gallega demana que siusplau perquè totes ens entenguem a veure si podem parlar en la "lengua comuna" en els fòrums, el següent comentari el faig en català. La seva resposta és en alemà, això sí, un alemà molt educat demanant-me si havia llegit la seva petició i que si podia atendre-la. Suposo que volia fer entendre com se sent ella quan jo parlo en català, parlant-me en alemà, llengua de la qual no en tinc coneixement, tot i tenir una germana filòloga alemana. Una associació totalment lògica, però amb un petit problema, l'alemà, per sort o per desgràcia, no és una de les llengües oficials del màster.

Aquí ja va començar, de nou, un dels processos de justificació que hem de fer constantment les persones catalanoparlants, no a Berlín no, sinó a casa nostra, als nostres estudis, als nostres bars, a la tenda de queviures. Podria posar molts exemples, quan el professor d'un curs de formació canvia d'idioma a la primera de canvi perquè alguna persona, que viu i treballa a casa nostra, li demana o simplement perquè veu algú amb la pell fosca; quan una catalana castellanoparlant s'indigna perquè un home catalanoparlant li ha demanat que l'atengués en català, i ho assimila al "guiri" que estona abans li havia retret que no li parlés en anglès; el lleonès que ha vingut a viure al nostre país i s'ha apuntat a classes d'anglès a l'Escola Oficial d'Idiomes i considera "una putada" que la calsse sigui a mitges en català, i de tant en tant solta algun comentari, ell diu que fa broma; etc, ...

No acabaria mai, cada dia m'hi trobo, però el que més em remou per dins és escoltar a la dona, l'home, qui sigui, amb accent descaradament català demanant, preguntant, explicant, qualsevol cosa i en qualsevol lloc i situació en castellà. He deduït que el castellà és un idioma socialment molt més acceptat que el català a l'hora d'expressar-se cap a enfora, després amb el nen que l'acompanya li parlarà en català, però quan algú ha d'adreçar-se a un desconegut, a l'informador de qualsevol lloc, la dependenta del super, majoritàriament, en un primer instant, ho fa en castellà.

La llengua no es mor per culpa de lleis o de prohibicions, la llengua es mor quan es deixa d'utilitzar, quan una persona rebutja la seva llengua i la substitueix per una altra, no pròpia, perquè el bilingüisme, si no és matern, no existeix socialment, una llengua sempre es menja l'altra. Potser que deixem de banda el sentiment de culpabilitat que moltes vegades invaeix els catalanoparlants i que fa que canviem de llengua, pugem-nos l'auoestima, i com va dir el Justo "siguem una mica més cabrons" i parlem a tothom en català, si no ens entenen ja ens ho diran, i els problema segurament el tindran més ells que naltros.

2010-09-28T16:35:00.005+02:00

http://dretsocialseixample.wordpress.com/

I si es deia Hipàtia?

2010-06-03T18:25:00.002+02:00

Justament ha coincidit que fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula Àgora i que aquests dies fullejant la revista Sàpiens del mes d’abril, m’he trobat amb un article titulat La guerra de les biblioteques, on en un apunt es destaca la figura d’Hipatia, la màrtir feminista.

En el film la protagonista és ella, Hipàtia, presentada com una de les últimes sàvies de la Biblioteca d’Alexandria, qui enmig dels enfrontaments sanguinaris entre creients cristians i grecs, continuava la seva tasca científica per demostrar que la terra girava entorn del sol, tot plegat amenitzat amb un reguitzell de sentiments dels quals la filosofa semblava ser-ne impermeable.

Fos com fos, més enllà de la dramatització, dels ingredients peliculeros i dels enigmes històrics que pot comportar la seva figura, el que és cert que sobta topar-se amb una dona en la història, tan acostumades com estem a empassar-nos homes rere homes, ens acaben creient que les dones no han tingut res a veure en l’esdevenir de les societats.

Hipàtia fou reivindicada durant la Il·lustració com una de les primeres feministes, ja que com apunten diversos textos va morir lapidada pels cristians, per la seva condició de pagana, però, segurament, hi tingué més pes el fet que fos una dona amb influència. Perquè pel cristianisme, com per tantes altres religions, inclosa la grega, les dones eren poca cosa més que uns animals, una mica curtes de gambals, cosa que les feia altament perilloses.

Hipàtia evidencià que la seva misogínia era irracional, el temps li ha donat la raó en el camp de l’astronomia, la terra no és el centre de l’univers, però sembla que costa una mica més que els homes se n’adonin de potencial i el valor real de les dones, i no m’entretindré aquí amb estadístiques, i altres, que ho fan prou evident

i si m'allibero?

2010-05-31T20:37:00.012+02:00

En diccionari de l'Enciclopèdia Catalana alliberament, en un dels seus significats, apareix com:

Treure, salvar (algú), de mals, càrregues, dependències, perills, etc.; deslliurar.
Allibereu-nos de tot mal. Els va alliberar d'aquells feina

De mica en mica em vaig alliberant, ho he fet sobretot aquest últim mes. No ho he fet de mals ni de perills, diria que, fins i tot, tot el contrari. Però si que ho he fet de càrregues i dependències. La sensació que hetingut a l'entregar la penúltima pràctica del Màster ha estat d'això, d'alliberament.

Durant el curs he estat subjecta a un calendari, una temporització. Arribat el juny, només em quedarà per entregar un treball, precisamnet, sobre el temps, del qual encara he de concretar el tema. En un moment en què sembla que disposaré de més temps, l'objectiu serà administrar-lo correctament, no malgastar-lo, no desaprofitar-lo.

Tindré més temps per fer fotos, més temps per buscar feina, més temps per pensar, més temps per fer migdiada, més temps per quedar per fer una birra,... i, fixe't que fins i tot més temps per escriue per aquí...

i si aquesta fou la meva primera impressió del 25 d'abril?

2010-04-26T13:54:00.005+02:00

Ja feia mesos que m’havia dit que si ho fèiem a Capçanes ell vindria a votar, ja feia uns mesos que li havia confirmat que, efectivament, ho faríem. Els dies s’anaven acostant i ens ho anàvem recordant cada cop que ens veiem.

Lo padrí. 90 anys. Mig sord. No surt de casa si no és per anar a l’hort, no li agrada trobar-se gent perquè no els sent. Pots parlar amb ell de qualsevol cosa, sobretot de futbol i de política, són els nostres temes, això sí, cal adreçar-s’hi d’aprop a l’orella correcta.

Arribo amb el tren de les onze amb una idea, anar-lo a buscar a casa, m’indiquen que ja fa rato que m’espera, se’l veu nerviós, o si més no amb ganes d’enllestir la feina. A últim moment es canvia de jersei, es muda una mica, el dia s’ho val, agafa la gaiata, i anuncia: Venga, anem a dir-los-hi que no els volem!

Caminem carrer amunt i després avall, riu, li pregunto si està content i diu que prou, que ja m’ho havia dit que hi aniria i que en té ganes. Arribem a la plaça, és migdia i el sol comença a apretar, les primeres taules ja s’omplen amb gent que fa el vermut, i allí, al costat de l’estàtua del Carrasclet lo padrí vota que sí a la independència de la nació catalana, perquè, tal com diu, les autonomies no serveixen per res.

i si la memòria és selectiva?

2010-04-22T15:29:00.007+02:00

Com passa el temps, el ritme d'entrades d'aquest blog ha anat disminuint fins esdevenir pràcticament trimestral... no entraré en detalls que m'excusin, simplement passa el temps i l'he ocupat en altres coses. Però avui, precisament, m'he decidit a escriure, potser hi ha hagut altres moments d'indignació però de sobte se n'han ajuntat uns quants, el que ha fet vessar el got ha estat la mort d'un reconegut falangiste, Samaranch.

Un amic m'ha comentat que aquest matí ha tardat mitja hora per pujar Via Laietana degut a la munió de gent i policia que hi havia, fent cua per anar a visitar la capella ardent del president d'honor del COI. Vergonya, senyors, vergonya. En altres països a aquest tipus de personatges se'ls titllà de col·laboracionistes i se'ls jutjà, a la España democràtica no només oblidem el seu passat ocupant càrrecs durant el règim del Paco, sinó que l'enaltim, i li retem els màxims honors.

Però és que potser ja n'hi ha prou de ser selectius de memòria, fa un parell de dies els mateixos que avui dolen la mort d'un feixista, feien pinya per defensar un jutge que pretenia investigar els crims del franquisme, com s'entén? Ara bé, recolzaven a aquest jutge, OBLIDANT, de nou, una part de la veritat, ell és un dels responsables de les tortures del 92 i de macrosumaris com el 18/98, ambdós pretenen criminalitzar l'independentisme, sigui català o basc, una persecució política, com la dels temps de Franco. Coses de la memòria.

i si anem 2 a 8 de moment?

2010-01-22T22:07:00.001+01:00

Estava fullejant un directori d’agents socials del Principat. Ja us ho podeu imaginar, anant deixant caure full per full amb el dit gros de la mà esquerra, un darrere l’altre. M’aturo en una pàgina, Patronal 2, Sindicats més de 8. Sí, guanyaríem si fos un partit de futbol sala. Molt il·lustratiu.

i si porten 160 anys a les esquenes?

2009-09-06T13:39:00.009+02:00

160 anys a les esquenes, entre els dos, al cap i a la fi 160 anys viscuts. La tieta i el tiet pugen al cotxe a les set del matí, quan al sol encara li falta una estoneta per treure lo cap per darrere de la Serra de Llaberia, arribem al tros i desenfunden les estisores per començar a tallar raïm.

Ara ja no és com abans, quants cops ho hem sentit. En deixem de verds, podrits i pansits al cep, i si convé fem anar el bisturí en les ja habituals operacions de cirurgia que dia rere dia practiquenm al defora. Abans, no fa tants anys, tot anava a dins al remolc, tot feia grau. Paciència per triar i remenar, paciència, ells que han vist passar portadores tirades de rucs, carros i s’han afartat d’anar caminant al tros.

Ens assentem per esmorzar, l’arengada no falta als seus plats, és aquí quan el tremolor a les mans de la tieta es fa més evident, agafant el tros de pa. Tot i així el pols no li tremola tant com per deixar de vermar any rere any, o això és el que creu, de moment no porta cap tall a les mans. El tiet arrossega cubells plens i condueix el seu muticultor com fa 20 anys.

80 anys i 80 anys a les esquenes i segueixen al peu del canó, són d’aquella gent que no se saben estar a casa, los hi pica la cadira al cul, han tingut que treballar dur tota la vida, i ara que podrien descansar prefereixen pujar al cotxe a les set del matí i anar a vermar, són forts i volen seguir sent-ho. És part d’una manera de fer, la de poble, aguantar fins que el cos digui prou.

i si no plou?

2009-08-31T14:10:00.010+02:00

Simplement estar assegudes amb els peus sucats a l’aigua, davant nostre, el poble.

Silenci, tranquil·litat, de cop i volta un estol d’orenetes que venen a beure aigua a la bassa, i com si no n’haguessin de tornar a beure mai més, marxen.

I comencen a caure les primeres gotes d’aigua d’un dimarts de finals d’agost, que no faran més que humitejar una terra seca que ja està preparada per donar els seus fruits.

i si sento l'olor d'ametlles pelades?

2009-08-31T11:48:00.007+02:00

Havia sentit aquella olor tot pujant les escales quan de sobte vaig ensopegar amb un sac d’ametlles pelades. Vaig obrir la porta, la iaia i el padrí estaven asseguts un davant de l’altre, només els separava una muntanya d’ametlles, closques, branquetes i insectes. Les mans les movien ràpidament i el soroll de les ametlles caient a la galleda era constant, suposo que als seus llargs vuitanta anys ho havien repetit milers de cops allò, i que ara se sentien més realitzats que mai fent-ho, encara servim per alguna cosa devien pensar.

Com descriure una olor que m’evoca només suor, sol, calor, pugó i l’acció de picar amb una canya a un arbre una tarde d’agost. Que em recorda una muntanya el triple de gran, al garatge de casa, al voltant de la taula mons avis, ma germana i jo,i desenes d’estisoretes, mosques i altres insectes estiuencs, sonant, des d’un radiocasset penjant d’un endoll del sostre, Lax’n’busto, els inicis.

Olor d’ametlles pelades, perquè les ametlles tenen doble closca, primer se pelen i després se trenquen. I penso amb l’església del poble, no perquè vagi molt a missa, sinó perquè durant una conversa de bar el Josep me deia que recordava sortir d’escola i anar a veure a sa mare a l’església. Entrava per la porta del costat, que es va obrir a cops de mall quan els republicans van ocupar-la per fer-la servir de magatzem d’aliments, i allí estava la seva mare amb altres dones del poble, asseguda en una taula pelant ametlles.

i si fa un any? (II)

2009-07-27T14:10:00.004+02:00

I sí, ja fa un any que vaig engegar aquest blog, ho sé perquè ja ha tornat a passar una altra Escola d'Estiu de l'EIC, precisament va ser l'any passat després de la jornada a la Vilella Baixa quan vaig decidir obrir aquest espai, perquè creia que tenia coses a dir, més o menys interessats, i la necessitat de transmetre-les, a més o menys gent, i si més no, que quedessin escrites en algun lloc on algú algun dia pogués fer-hi cap.

Tampoc ha estat una gran producció aquesta ni he fet grans reflexions, però hi ha hagut moments d'inspiració, d'altres de desfogament, ha estat una mica terapèutic tot plegat quan ha funcionat, perquè també hi ha hagut èpoques més prolíferes que altres. Però en general puc dir que estic contenta, o satisfeta, o amb ganes de no abandonar, encara que sigui estiu i faci més mandra, i tingui problemes amb la connexió, i me'n vagi de vacances.

I avui comentaré pel damunt el que va ser aquesta Escola d'Estiu. Parlar del sector primari, secundari i terciari, com a l'escola, i estudiar-los a nivell del Camp, i veure les paradoxes del mercat en el primari ( tenim productes de l'altra punta del món i no en trobem de nostres a casa), com continuen destrossant el territori en el secundari i com hauríem d'aprofitar el terciari per formar informalment a la gent sobre el territori.

I la necessitat d'un sindicat fort d'alliberament nacional, i el poder que tenim com a consumidors i que no sabem canalitzar, i com el consumisme està relacionat amb l'opressió nacional, la pèrdua d'identitat (Halloweens, McDonald's ...) i com s'apodera també de les nostres tradicions (Sant Jordi).

I aquí ho deixo, perquè fa calor i tinc gana, i perquè ja fa un any i m'agrada la idea! i perquè espero que en algun moment se us hagi despertat alguna bombeta al cap llegint alguna d'aquestes paraules.

i sí, ja és estiu!

2009-07-12T20:50:00.006+02:00

Suposo que ja tocava escriure alguna cosa al blog després de tant de temps de no fer-ho... i aquest començament d'estiu s'ho mereix, sobretot el dissabte passat.

Possiblement vaig perdre la millor foto de la meva vida, la vaig veure passar tot sortint dels túnels del Coll de la Teixeta. Vaig decidir anar a Capçanes gràcies a aquella sensació de desubicació que una té en un moment determinat. Quan prens una decisió a última hora probablement és perquè alguna cosa se't remou per dins i et diu: fes-ho! I amb una rebuda com aquella difícilment te'n pots arrepentir.

Boira que definia magistralment el relleu de cada muntanya i turó, configurant l'escenari d'una posta de sol amb protagonista rosa fúcsia, com mai n'havia vist cap abans. Amb la mateix intensitat que la punta d'un cigarro cremant enmig de la nit, aquell rosa s'imposava sobre els tons grisencs que per quantitat aclaparaven l'enquadre. Uns instants que van ser suficients per entendre un d'aquells termes que algun professor obsessionat ens repetia a cada classe: lo inefable. Vaig estar-hi a prop contemplant aquell quadre que semblava una pintura impressionista, tot i que sóc conscient que com més ho recordi més ho idealitzaré, no m'importa o ben poc.

Després d'aquest inici, poca cosa podia superar-ho, però va ser fàcil mantindre els moments autèntics. L'estiu, amb el seu soroll genuí de grills, bevent en copes bones vi bo, menjant un pa amb tomata bo, i recordant des d'aquell balcó una altra posta de sol màgica, amb la silueta del pont tots els colors del món aparegueren en anar-se'n el sol, i quan dic tots són tots, deu fer cosa de dos anys.

Balcons oberts, gent a la fresca alguns sopant altres simplement comentant, compartint, discutint, donant-se la bona nit. I només faltava la festa a la Pedrera, com sempre, amb la gent de sempre, bevent lo de sempre, ballant lo de sempre, i tornàvem a estar fora a la fresca com fa vuit anys en aquelles Festes Majors! vuit anys!

I va costar, però finalment vam acabar com no es pot acabar d'altra manera un dia com aquests, als Tollets amb l'aigua gelada, sortint i entrant, estirada i mirant al cel i veient orenetes per tot arreu.

i si Benedetti va fer aquest poema a la classe mitja?

2009-05-22T00:35:00.003+02:00

Clase media
medio rica
medio culta
entre lo que cree ser y lo que es
media una distancia medio grande
Desde el medio mira medio mal
a los negritos
a los ricos a los sabios
a los locos
a los pobres
Si escucha a un Hitler
medio le gusta
y si habla un Che
medio también
En el medio de la nada
medio duda
como todo le atrae (a medias)
analiza hasta la mitad
todos los hechos
y (medio confundida) sale a la calle con media cacerola
entonces medio llega a importar
a los que mandan (medio en las sombras)
a veces, solo a veces, se dá cuenta (medio tarde)
que la usaron de peón
en un ajedrez que no comprende
y que nunca la convierte en Reina
Así, medio rabiosa
se lamenta (a medias)
de ser el medio del que comen otros
a quienes no alcanza a entender
ni medio.

i si ahir vaig anar per primer kop a Canaletes?

2009-05-07T15:13:00.004+02:00

Ahir va ser lo meu primer kop. N'havia sentit a parlar, ho havia vist per la tele, ... però mai ho havia consumat. I per ser el primer kop em va agradar, i força! Força Barça, clar! El lloc: Canaletes, hi havia passat moltes vegades, m'havia servit de punt d'encontre, altres kops m'hi havien barrat el pas, els mateixos que ahir feien baixar la gent de damunt dels quioscos.

Però va ser ahir, gràcies a un gol fora d'hora que jo no vaig ni veure, solament intuir quan des de la terrassa d'un bar estant, un extasiòs goool! va ressonar per tota la ciutat i va trencar el feixuc silenci que feia rato que ens acompanyava. Tot seguit, ja s'ho podeu imaginar, pitos, el carrer ple de gent amb la samarreta blaugrana, eufòria, i encara cares d'incredulitat.

Canaletes treia foc de festa i càntics. I me va vindre al cap la classe de psicologia on parlàvem de la massa, la massa és altament suggestible, fàcilment contagiosa, i allò n'era el paradigma. Ai Leandro si t'hagués ficat aquest exemple a l'examen t'haguessis cagat, llàstima que me vaig quedar amb blanc quan m'interrogaves amb aquella cara de cabró! Ho tinc clar: l'ideal del jo de totes les que estàvem ahir a Canaletes era aquest: aconseguir el triplet. M'he après la lecció Leandro?

i si avui és 23 d'abril del 2009?

2009-04-24T00:09:00.004+02:00

23 d'abril del 2009, una altra diada, vés per on! m'agrada. He sortit al carrer de bon matí i m'he trobat gitanes a cada cantonada venent roses vermelles, blaves o grogues. La roja mola més, totes ho sabem. M'agrada. Dia de samarreta de tirants, d'aquells de començar a suar al petit esforç.

Una rosa, dos, ... els llibres ja me'ls compro jo, i una curiosa adquisició amb gran expectació: la copa menstrual. Per Sant Jordi? doncs sí! sang sobre la sang!I l'experiència de repartir L'altra llegenda de Sant Jordi per les Rambles, i el suplement de La Directa, va que et dono un cop de mà!

Barcelona per la diada són agalomeracions, fanfarria editorial, més gent, bandarres editorials, roses cada mig carrer, manifestació (lo bilingüisme no existeix: una llegnua sempre s'acaba menjant a l'altra), llegim?

De petita, i no tan petita, Sant Jordi a Capçanes és expectació, sentiment, ulls oberts, remenar llibres a la Plaça de l'Església, tarde al poble amb música pels altaveus on de costum s'hi anuncia l'Adrià de la verdura, rebre roses i llibres de la mare i del pare, tranquil.litat, de saber on som i qui som, i on anem potser també.

I avui, encara haver de discutir perquè defenso el dret de poder expressar-me amb la meva llengua en qualsevol indret del meu país. Defensar, respecte, dret, país, i que no són boniques aquestes paraules?

i si aquest és lo post 49 i me n'acabo d'adonar?

2009-04-03T01:00:00.003+02:00

... doncs hauria de fer alguna celebració especial? que en penseu? 50 posts al blog mereixen uns moments de relfexió, o si més no un glop de vi per assimilar-ho ( estic en ello). Un espai que m'ha permès dir de tot, i més, parlant, xerrant, comentant, cridant, dialogant,...

Quina pressió, Déu meu! no seria millor deixar de ser esclaves dels números, i viure tranqil.lament sense fer comptes d'anys i panys!possiblement... aquesta és nit freda per ser abril, o això és lo que diuen algunes.

M'hauria d'estar preparant la bossa per anar-me'n a recorrer Al-Andalus, però potser seria una falta de respecte al plaer, tan assumit, de fer les coses a última hora, millor ho deixo per demà. Me costarà dormir avui, després de passejar-me per tants records havent sopat. Ho deixo aquí.

i si dos anys després llegeixo Freire?

2009-04-02T13:18:00.006+02:00

L'altre dia vaig anar a la bilbioteca del barri i vaig agafar en prèstec un llibre, L'educació com a pràctica de la llibertat. Malauradament prevec que no l'acabaré de llegir abans del 14 d'abril que és quan m'expira el plaç per retornar-lo. L'excursioneta al sud, prevista per setmana santa, n'és un dels motius.

Feia temps que em rondava pel cap el nom del seu autor, Paulo Freire, pedagog brasiler de mitjans de segle XX. L'havia sentit anomenar per primer cop al rectorat de la Universitat d'Oruro (Bolivia) quan vam coincidir amb unes estudiantes xilenes, no recordo molt bé com anava la conversa que portaven amb la meva companya de viatge, estudiant de psicologia, però em debia donar bona impressió, perquè el seu nom em va quedar gravat, Freire.

Dos anys després, estic amb un llibre d'ell entre les mans, i m'entusiasmo a cada paràgraf, no el porto molt avançat, però ja n'he tret algunes idees més que interessants, aquí us en deixo un tros:

"Mentre que l'animal és essencialment un ésser acomodat i ajustat, l'home és un ésser integrat. La seva gran lluita, al llarg de la història, és la de superar els factors que el fan acomodat o ajustat. És la lluita per a la humanització amenaçada constantment per l'opressió que l'ofega, gairebé sempre practicada - i això és el més dolorós - en nom del seu alliberament."

i si avui plou?

2009-04-01T01:42:00.010+02:00

M'agrada quan plou, em deixa descansat, quan fa molt temps que no plou m'angoixo, em diu mentres observem l'aiguat.

Plou i a fora bufa es vent, una cançó que només entenem la gent que hem anat al tros, és del Tomeu Penya, em diu mentres ens mullem.

La pluja ho neteja tot, l'ambient, les males ondes, és una época ben boja la de pluges, em diu des de l'altre costat del cable.

i si indignada i rabiosa són les paraules?

2009-03-18T23:42:00.007+01:00

Escric en calent, això pot ser bo o dolent. Ara mateix no m'importa. Diguem que ha sigut un dia dur. Des de bon matí arribaven notícies no tan bones, desallotjament del rectorat de la UB acompanyat de múltiples càrregues policials, quantes? ja n'he perdut el compte, de fet hem perdut el compte de totes les que s'han succeït al llarg dels últims mesos. Moltes, masses.

La imatge dels mossos entrant a les universitats públiques catalanes ja és una constant. Indignant. Rectors despenjant el telèfon i obrint les portes a les porres. Tot un exemple de democràcia, la universitat violada.

I a les 8 a plaça Universitat molta gent. L'adrenalina s'enlairava a cada cant que ressonava pertot. Molts carrers tallats, i les estrelles, que mai es veuen a Barcelona, aquesta nit eren blaves, per tot arreu, carrers i carrerons. Canvis de ruta, sentades i mans amunt, llibres en front dels escuts.

Tensió, molta tensió, falces alarmes, i finalment, la càrrega. Gent per terra, Vols aigua? un clínex? Amb cara de ràbia s'eixugava la sang el noi de la cella partida. Contenidors tallant el carrer. Dispersió. Camino cap a casa, 4 furgones passen pel costat, segueixo caminant. El gran germà continúa vigilant-nos des de dins de l'helicòpter.

Deixo endarrere la nit blava, camino, indignada i rabiosa. Al damunt me fumo tots los cigarros puc, jo que ho havia deixat!Arribo a casa buscant birres i algú amb qui desfogar-me, trobo birres, aquesta és la tercera.

i si parlem de dones?

2009-02-11T11:04:00.003+01:00

Arribo cansada i esventada a casa, vinc de l’Ateneu on un grup de dones ens comencem a trobar per crear un espai de debat entorn de la situació de la dona actualment.

- Com ha anat la conferència? Em pregunta el meu company de pis.
- No era una conferència, li dic
- Doncs què era? em pregunta
- Un grup de dones que ens trobem per xerrar, debatre...
- De què?
- No sé, sobre coses que ens afecten quotidianament com a dones...
- Com la primera cita.?
- No, no és això.
- Però això és una cosa important, no? Què doncs? com anar a comprar la verdura al mercat...?
- Per què la verdura? Has dit això perquè les dones som les que sempre hem anat a comprar verdura al mercat, ho veus?
( me n’adono que acaba de caure, segurament sense ser-ne massa conscient, amb dos dels tòpics per excel·lència: l’amor i la compra són coses de dona)
- No, no... ho deia perquè són coses de la vida quotidiana, no sé doncs què? la pastilla del dia després...?
- Bueno és un espai de debat, si també parlem de mètodes anticonceptius, avortament, ...
- Ah com un neofeminisme?
- Neo?
- Home el feminisme ja fa temps que va...
- Bueno si li vols dir així, jo li dic feminisme... els motius pels quals es lluitava encara són vigents...
- Parleu de coses més generals...
- Sí, no sé, per exemple, legalment està marcat que les dones cobrin lo mateix que els homes, però la realitat no és així, o no sé la pressió estètica que s’exerceix contra les dones...
- D’acord... buuf i no seria millor que parléssiu de coses que us fessin sortir d’allí amb una mica d’ànim, en lloc de parlar de les misèries que ofeguen a les dones?
- I de què serviria això? De que em serviria amagar que estic oprimida i fer veure que tot son flors i violes i que sóc súper feliç quan tinc la regla? Lo primer pas és adonar-te’n de l’opressió i a partir d’allí intentar canviar les coses, no?
Lo meu company de pis mou lo cap, com dient vale sí...
- Què fem per sopar? Pregunto.

i si lo Priorat és la capital del Camp? (o crònica d'un cap de setmana asventat)

2009-01-26T14:03:00.010+01:00

Si em pregunteu pel dissabte no sé ni per on començar. De fet podria començar pel divendres, quan entre cava català baixàvem per la Diagonal un trio de nostàlgics porteños intentant treure l’intringulis en la ment d’un home que pega a una dona. I tot ho va rematar un tequila a última hora, i ho va despertar el terrabastall d’un vidre esmicolant-se pel celobert del meu bloc.

M’esperava un dia llarg, i la panxa se’m removia encara, potser més que el cap amb el vent. Agafar la pancarta i dirigir-nos al lloc on el dimarts passat un home va apunyalar la seva exparella, a ple dia i al mig del carrer. Érem poquetes però la gent quan passava pel carrer es quedava mirant, preguntava, i segurament també se li removia alguna cosa dins l’estómac. Prou agressions! Pintat al terra perquè el record i la reflexió duri uns dies més enllà de la noticia sensacionalista.

Esgotada, no vaig poder ni agitar-me al sofà 10 minuts, dinar ràpid i cap al Born, de nou convocatòria nacional de l’esquerra independentista. Actuació de la nostra nena, la gitani, ballant bastons, oh com ne sap! Homenatge als combatents antifeixistes, vent, i per fi la mani, per un barri replet de turistes i restaurants de disseny. Unes 1.500 persones ( tot i que el meu ull no és massa clínic) asventades reivindicant un camí pels Països Catalans.

A partir d’allí ja es va acabar la seriositat d’un acte, tot s’ha de dir, molt complet. I és que després de fotremos un kebab com Al.là mana vam desmarxarmos al ritme d’Skalivada. I aquí va arribar un dels primers moments pletòrics de la nit, i Uri ho has aconseguit, t’ho mereixes, avui surts al meu blog! Com era? Agarrotin, agarrotan... lo Priorat, agarrotan... (vegis el títol del post), simplement impressionant l’Uri dalt de l’escenari, encara ric ara.

Després d’allò... què mos depararia la resta de la nit... begudes pels carrers d’aquell barri érem una desbandada d’energumenes, i aquí el segon moment pletòric de la nit. Com a monos, com una gran massa arribem a una plaça on hi ha una parada de bicing, i 30 persones pujades a les bicis pedalejant i cridant! Quina imatge: això és la militància del Camp! I de cap al metro, sense paraules, ja s’ho podeu imaginar, i encara no he descobert qui era la vanguardia que ens guiava, però semblàvem baldufes: baixem aquí ara pugem ara no se què... total encara no m’explico com vam arribar a una casa que deien que era groga però jo veia rosa.

I allí doncs a continuar la festa, genial, total que els del camp em van abandonar molt aviat! Qüestions d’autobús... i jo em vaig quedar amb gent del barri, que deuen pensar que sóc una borratxa, que a veure tampoc és que s’equivoquin massa, perquè vam acabar a un bareto a prop de casa fent les últimes pintes fins les 6 i pico del matí, intentant-me convèncer que militi a l’assamblea de joves, m’ho pensaré! Això si a la calçotada del barri els hi vaig prometre que portaria vi del poble!

Evidentment, lo diumenge estava per a llençar, assentada al sofà tragant-me documentals de la 2 i fent algo de mitja! Vaya cuadro! I veig la bíblia que acabo d’escriure i penso: bueno ni tan mal... i segur que m’he deixat coses per esmentar.. ah sí, ratafia i tot! i més... vaige un bon cap de setmana asventat, i dissabte: un gran dia!

i si 75 és un número tràgic?

2009-01-21T13:16:00.007+01:00

L’altre dia havia de quedar amb una amiga que ja fa un temps que no ens hem vist, tot i que vivim a la mateixa ciutat. Però a la tarde em truca i em diu que ha d’acompanyar a una amiga seva a buscar les coses del pis, fa uns dies la seva parella li va fotre una pallissa, bàsicament perquè, sense tindre-ho previst, van sortir les dos amigues de festa.

Penso: que xungo. Pensem: que xungo. Ens sap greu però això d’anar a fer unes birres ho haurem de deixar per un altre dia. Totalment comprensible, no m’ha costat gaire entendre-ho, en canvi sembla que hi ha gent a qui li costa molt comprendre que la seva parella surti de festa amb una amiga i arribi a les tantes a casa. La resposta: una pallissa.

M’esgarrifo quan veig les xifres de dones mortes per violència de gènere a l’estat espanyol durant el 2008, 75 és un número tràgic. M’esgarrifo encara més quan llegeixo que molts dels assassins després s’han intentat suïcidar. M’esgarrifo quan sé que això passa a l’altra punta del món i aquí al costat.

I agafo l’agenda per buscar un forat per anar a fer unes birres amb la meva amiga, un altre any els reis de ca ma germana m’han obsequiat amb l’Agenda de les Dones, gran regal! i fullejant-la hi trobo un poema brutal de la Sara Bailac:

En contra: dels llamps i els trons, el fang i els morts.
Totalment en contra de les cicatrius. En contra dels

tancs, els insults i els plors. En contra de tot el que dugui
el teu nom.
En contra dels tolls, el foc, els bemolls. En contra de
tots els malsons. En contra del temps, en contra

del que escups. Totalment en contra, en contra de tot.
En contra també de tu i els teus ulls.

No els absoldré mai, els crits dels teus punys!

Inventari d’afectes perduts, 2007.

i si torna la neu i ja no caic?

2009-01-19T10:44:00.006+01:00

I va tornar la neu, i va tornar a marxar, i qui sap si a mitja setmana ens visitarà de nou? La qüestió és que aquest any es va encaminant, poliki poliki com diuen per allà dalt, és a dir, poc a poc.

I podria dir que aquest encaminament va prou bé, tenint en compte l'últim mes del 2008, en aquest primer del 2009 encara no hi he pogut comptabilitzar cap caiguda, conseqüentment el meu cos no llueix cap blau, bé!

Ja no caic, però sembla que m'hagi envaït una mena de por, l'horror vacui, dit d'altra manera: por al buit, conseqüentment m'esperen un parell de mesos de tardes plenes, entre cursets de retrat amb pintura, cursos de fotografia, ioga, i si tot tira endavant, grup de dones a l'Ateneu popular del barri.

Comença l'any mobilitzant-nos, a la Quartera per Gaza, a Barcelona pel David de Vilafranca, i dissabte que ve mani nacional, 70 anys després de l'entrada dels franquistes a Barcelona. I cada cop se'm reforça més una idea: els moments no s'esperen, es provoquen.

( I a modo d'epíleg, la banda sonora d'un dissabte de ruta per 3 centres socials okupats entre salsa i ska:

Litros de alcohol corren por mis venas, mujer.
No tengo problemas de amor.
Lo que me pasa es que es que estoy loco por privar.

Salut!)

i si la neu ja ha passat?

2009-01-08T13:24:00.006+01:00

I ha passat la neu... i els dies en què totes ens besem compulsivament, serà perquè vivim la resta de l'any reprimides? serà part de l'hipocresia general que s'incrementa, normalment, a finals de desembre? o al cap i a la fi serà que ens ve de gust compartir uns dies d'afartaments amb família i amics? diuen que aquests són dies fatals als gabinets psicològics, les depressions augmenten deliberadament, us estranya?

Continuem celebrant que ha nascut el nen Jesús, però realment no fem més que seguir festejant una celebració que el clero va expropiar a la cultura popular, el solstici d'hivern. Les poques tradicions que ens queden es veuen atacades per l'implantació de personatges foranis que baixen per la fumera.

Qui no ha vist un, i dos, i tres... barbuts vestits de roig i blanc pujant pels balcons del seu poble? I no em direu que sóc l'única a qui li han entrat ganes d'agafar un llançaflames i fer assados abans d'hora... potser és hora que els nostres referents escatòlogics nadalencs comencin a cagar-s’hi! no?

Reis, que no borbons, que venen de l’Orient, però que han passat de llarg l’orient mitjà, provablement l’exercit israelià els hi ha barrat el pas, cap nena a Gaza va somriure aquella nit. I avui aquí contenidors plens d’embolcalls i caixes buides de cartró, i algun arbre que ja no servirà per a res la resta de l’any, la cultura de l’usar i tirar.

I un altre any consumit, del qual en faré un balanç personal i ràpid, no em sap cap greu deixar-lo endarrere, de fet esperava aixecar-me el primer dia del 2009 amb un somriure als llavis, si la ressaca m’ho permetia, i adonar-me de tot el que m’espera: tot un any per construir, segurament amb lo cap més clar! Doncs això... BON ANY!

i quan la nit ens ve a buscar,

som tot un món per estimar

som una història per guanyar

tot un futur per començar.

i si també la neu passarà?

2008-12-29T18:11:00.006+01:00

Ja fa uns dies que el temps se va comportar i va deixar anar uns flocs de neu per Capçanes, càmara en mà me vaig passejar pel terme. Els mil colors del blanc de la neu em van relxar com mai, com sempre la tranquilitat i el silenci, l'immobilitat d'aquells primers moments, el neguit. Un blanc que un dia més tard es va veure tacat pel roig de sang d'un poble, el palestí. I com sempre que puc ho il.lustro amb el poema del Miquel Martí i Pol... la neu...

També la neu passarà

i tornaran els dies clars i oberts,

fonda, la vida

farà el seu curs immutable

i el temps transecorrerà

sense fer gens de cas dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars,

i tornarà la neu,

tancant un cicle o obrint-lo tan se val!

Només nosaltres desapareixerem

i potser tot, per uns instants,

serà quasi perfecte.

i si Palestina sangra? ( o Històries per no dormir IV)

2008-12-29T16:16:00.004+01:00

Mort, molta mort, és el que vec quan engego la tele. Mort als carrers, molta sang. Les sirenes i els crits acompanyen les imatges contundents que entren a casa meva un dia qualsevol de les festes nadalenques.

Plors de ràbia i desconsolació omplen la pantalla, una estranya sensación em recorre el cos, com si jo també m’hagués de ficar a plorar i a cridar amb la seva veu. Com jo, penso que moltes persones arreu deuen estar sentint el mateix. De nou les forces sionistes ataquen Gaza, ataquen Palestina, ataquen al poble.

Estat genocida recolzat pels Estats Units, la resta del món que calla, com sempre, davant l’agressió a un poble resistent. Israelians provocant l’holocaust, com es gira la truita no? Des d’aquí la força i la solidaritat amb un poble ocupat que demostra dia rere dia l’orgull de lluitar per la seva terra, PALESTINA.

i si Visc a Barcelona? (III)

2008-12-24T10:22:00.005+01:00

Surto de treballar i camino cap a casa. Durant el trajecte el meu cap rep imatges sense treva, un cosa així: creuo semàfor, juntament amb una àvia, penso que l’acompanyaria cap a casa i escoltaria qualsevol història que em volgués explicar. Camino, i creuo semàfor, dins d’un bar una parella conversen alegrement mentres observen el vi que tenen a la copa, penso en entrar i beurem les dos copes, una darrere l’altra a Sant Hilari. Creuo semàfor, de sobte una bici em passa pel davant, me deixa palplantada renegant, l’odio. Creuo semàfor, dins d’un bar de tapes un pernil penjat i al davall un home assentat, penso que per mi no hi haurà pernil i que a ell segurament li ha tocat la loteria. Creuo Diagonal, una senyora gran arrossega un carretó de la compra pel carril bici, penso que té més raó que vergonya, també l’acompanyaria a casa. Creuo semàfor, un home barrunda una cabina de telèfon, després un parkímetre, no ha tingut sort. Creuo semàfor, vec uns contenidors encartellats, provablement els únics supervivents en cinc illes a la rodona, Correllengua al meu barri, però a l’octubre, penso que faig tard. Creuo uns quants semàfors més, passo pel Superlatino a comprar pasta per fer empanades, passo pel Cabàs a comprar xampinyons, pastanagues, carabassó,... penso que aquesta nit tinc unes convidades molt especials i que faré unes empanades de puta mare.

i si fem el cim? CIP cim hurra!!

2008-12-23T09:46:00.002+01:00

El 2008 ja s’esfumava i des del CIP vam pensar que havíem de fer alguna activitat significativa dins de la campanya dels 100 anys d’estelada abans que s’acabés l’any. L’objectiu: pujar l’estelada al punt més alt del Montsant, la roca Corbatera.

El dia 20 de desembre vora les 10h del matí, una desena de persones vam començar la caminada. El camp base va ser la Morera de Montsant i la ruta escollida enfilar pel Grau de la Grallera, on ens va acompanyar una espessa boira, fins que finalment vam arribar a la Serra Major.

L’esmorzar, amb producte de la nostra terra, ens va servir per agafar forces i sense gaires problemes vam seguir direcció est. La vista que teníem era privilegiada, per una banda, les Garrigues, la Plana de Lleida tota emboirada, i al fons els Pirineus nevats, per l’altra, tot el Camp, la Mola, la serra de Llaberia, i tot el reguitzell de muntanyes fins arribar als Ports, i, enlluernat per l’ocasió, el mar Mediterrani.

Eren la 1 del migdia quan l’estelada va arribar a la roca Corbatera (1163 m), no hi va faltar la foto de rigor i un escrit per deixar constància de la nostra gesta, “...hem pujat al punt més alt de la comarca perquè hi onegi la bandera de la llibertat”.

Des d’allà dalt ho albiràvem tot, la bellesa i la destrucció, i ens va servir per tindre una visió més clara dels canvis que s’estan produint a la nostra comarca, i alhora ens va animar a seguir coneixent la nostra terra per poder lluitar per ella amb més sentit.

i si et parlo de morts? ( o Històries per no dormir III )

2008-12-18T13:21:00.005+01:00

Hem après que el valor que se li dóna a una vida depèn de moltes coses. Depèn de l'indret de món on t'ha tocat viure, de la professió a la què et dediques, i també, de les circumstàncies segons les quals has passat a l'altre barri.

Quatre obrers moren a l'ensorrar-se els pisos de l'Hotel on estaven treballant a Mallorca. L'obra no tenia llicència, però ningú va moure un dit perquè s’aturés, com sempre ara tot són lamentacions, però sabem que al darrere hi ha uns responsables, empresaris corruptes i polítics que fan la vista grossa. Vora 1000 treballadors moren cada any en accidents laborals, no estaríem parlant de terrorisme patronal?

No ens venen igual la mort de l'empresari que la del treballador que l'ha palmat mentre enriquia al mateix empresari, segurament amb unes condicions laborals pèssimes. I tanmateix les llàgrimes ens diuen que les vessem per l'empresari. S'entén, oi?

Una bala impacta al pit d'un jove de 15 anys, és grec i té somnis, però qui millor us ho explicarà és en Jordi Martí, que senzillament ha fet un article brillant: Alexandros Grigoropoulus, els somnis contra la xerrameca. Un policia mata, de nou, un jove manifestant, no estaríem parlant de terrorisme d'estat?

Aquests dies també es recorda a Pedro Álvarez, assassinat per un policia fa 16 anys, i sonen noms com el de Guillem Agulló, assassinat per uns neonazis l'any 93, i tants d'altres que ressonen per tot arreu, parets i carrers, però que no ocupen cap primera pàgina del diari ni cap racó al telenotícies migdia. I és que ja és hora que ens fiquem a cridar ben fort, com els Habeas Corpus, Basta ya!

i si tot era mentida al país dels farsants?

2008-12-16T10:33:00.007+01:00

Encens la tele i ja no saps que creure’t, de fet, la quota de credibilitat ha anat disminuint a mesura que anem aprenent que aquest aparell és l’eina perfecta per fer-nos empassar qualsevol cosa.

Ments adduïdes al rollo Poltergeist, i en el fons la realitat fot més por que la ficció. Inseguretat arreu, em diuen, jo surto al carrer i res, em deprimeixo perquè vull acció a l’estil de les pelis americanes i que un policia bo em salvi de tanta violència.

Jocs de paraules que amaguen tantes coses! Maleïts mots dits amb tota la intenció del món, canviem resistent per terrorista, o immigrant per delinqüent. I si ens hem de referir a nuestra selección ho fem sense embuts, descaradament, que així estem a l’hora de negar la nostra identitat, o és que no en tenim?

I dins de tot lo fregao n’hi ha que són de sucre, perquè s’han passat un parell d’anys dins d’una acadèmia i han jurat bandera. Que quina? Ah, que era un pur formalisme, ja ho sabem.

I m’irrito i em consolo escoltant la cançó dels Obrint Pas, que no sé ben bé perquè aquests dies no em marxa del cap; serà que quan engego la tele només sento la seva veritat...

Tot era mentida al país dels farsants,

fins que la veritat ens esclata a les mans.

Van fer eleccions i la van derrocar,

i la gran mentida torna a començar.

i si parlem català?

2008-12-12T13:24:00.004+01:00

M’encanta. Estic tant contenta de tindre una parella lingüística. Ella és la Mariela i té 27 anys, ja en porta 7 per terres catalanes, i ara ha decidit apuntar-se al voluntariat lingüístic per millorar el seu català, que la veritat el parla de puta mare! És autodidacta, mai ha fet cap curs, tot ho ha après parant l’orella, preguntant, posant-hi ganes.

I aquest gest és el que més m’emociona, veure una persona vinguda des de ves a saber on, que arriba aquí i hi fica ganes, sent curiositat i, principalment, RESPECTE per la llengua del seu país d’acollida. Fa un esforç que tants altres nou o vellvinguts ni tan sols l’han considerat com a opció, i que tants d’altres volen desvirtuar dient que no serveix per a res i que de llengua comuna a España només n’hi ha una ( i la raó que tenen amb això d’España, però ni als Països Catalans, ni a Euskal Herria, ni a Galiza... és la seva la llengua comuna).

Escoltar a una argentina, un andalús, un colombià, un mexicà,... parlant català és una experiència orgasmàtica!! ( o és orgàsmica?)! (Jeje no penseu que se me’n va l’olla, encara que a vegades una mica sí...) la voluntat d’aquestes persones es mereix tot el RESPECTE del món, les gràcies, una abraçada, una mirada de complicitat. Perquè podent restar passius davant d’una llengua minoritzada, han esdevingut actius imprescindibles.

I veure com el Tomás, el fill de la Mariela, amb els seus 10 anys, ja despunta com un futur normalitzador lingüístic, me fa ficar la pell de gallina... m‘encanta.

Gràcies!

i si per fi està penjat?

2008-12-11T12:21:00.003+01:00

1 any del Col.lectiu independentista del Priorat (CIP) en imatges

aquí el teniu...

au salut i revolució!

i si jo parlo, tu parles, ells parlen...de drets humans?

2008-12-10T18:11:00.015+01:00

L'assamblea de majaras (o era de mamparas Climent?) se va reunir avui fa 60 anys per escriure la Declaracíó Universal dels Drets Humans. Avui tothom ne parla, a la tele, a la radio, als diaris... de fet, avui i tants altres dies, se n'omplen la boca d'això dels drets humans, encara que sembla que a vegades no tinguin massa clar de què es tracta.

Lliure circulació de nord a sud (altrament anomenat turisme); de sud a nord murs, reixes, portes tancades, i cossos morts al mig del mar.

Et manifestes contra l'especulació i resulta que et volen condemnar a 8 anys de presó, pena més alta que les que es demanen pels maltractadors de dones.

Jutges que parlen de drets humans a l'altra punta del món i que a casa són els botxins. Qui és aquella persona que després de deixar els seu fill al col.legi... es dedica a torturar de 10 a 14h? bona pregunta Garzón, el mateix ens preguntem moltes de nosaltres.

Imposicions de nacionalitats que només es sustenten en la negació d'altres. Dret al treball i voluntat popular, igualtat jurídica, llibertat d'expressió, com en sonen de bé aquestes paraules, sobretot a les orelles dels qui les proclamen mentres les trepitgen continuament.

Us convido a fer un cop d'ull a la declaració, i juguem al joc de veure com a casa nostra (i arreu), quants cops i en quants àmbits s'han ignorat, menyspreat, aixafat, avui, ahir i demà, els drets humans.

i si pujo al bus? (II)

2008-12-05T10:14:00.005+01:00

Ara que m'he tirat a la bona vida, i ho dic amb el sentit literal de l’expressió, no menjar fritangues i intentar moure'm una mica, per tal que no se'm rovellin los músculs (tal com m'estava començant a passar...). Acostumo a pujar al bus menys sovint, però als matins no hi ha cap altre remei, perquè els llençols s'enganxen amb massa facilitat i tot plegat acaba siguent un correm-hi tots!

He pogut comprovar que la gent s'aixeca amb moltes ganes de discutir i debatre la jugada, a mi no em passa el mateix, sigui perquè no tinc ningú amb qui enraonar o perquè en aquells moments semblo una somnàmbula...

Això s'ha acabat, deia una senyora d'uns cinquanta anys, corpulenta i amb el cabell tenyit de caoba, ja no aguanto més, sempre la mateixa història... al seu costat un home amb barba de dos dies plorant a llàgrima viva. Com més plorava l'home, més alçava la veu la que de moment encara devia ser la seva muller. Mira que ets soso, no sé com he pogut aguantar tant temps ...

La Loli es delgada, però tiene unas caderas... serà porquè quiere, ahora lo liman todo... me han dicho que en la Teknon la gente va a operar-se a las 2 de la madrugada para que no les vea nadie... bueno ja hi som vaig pensar, a veure quina dieta miraculosa sortirà ara... pues mira que he hecho dietas, però como los nervios nada, con los nervios te adelgazas seguro... mare meva escoltant aquella dona repetint aquestes frases amb aquell to d'orgull, fent veure que ho intenta dissimular, pensava que mos estem tornant bojos!

Sempre amb excuses! entonava una noia jove assentada dos seients darrere del meu, a meva casa només hi passaràs per recollir les teves coses! m'has sentit? de fet l'ha sentit mig bus... No saps contestar, no saps parlar, hi ha algo més que no sàpigues fer? la noia tota ofesa es va il·luminar i li va clavar un: és més, hi ha algo que sàpigues fer?

Bueno tampoc és que comenci els dies amb molta alegria, però veient el panorama del bus... alegria que és festa major!

i si Visc a Barcelona? (II)

2008-12-04T09:45:00.015+01:00

Un altre dia a la ciutat on sobrevisc, i unes altres veus que impacten a les meves orelles. Imatges i comentaris a la ciutat que no fan més que contradir-se.

Fa poc que s'ha ocupat una casa molt gran en un barri a tres parades de metro del meu, diguem que és al cor de la ciutat, el CSO La Gordissima. Li comento animadament a una amiga i em respon: bueno jo no hi tinc res en contra dels okupes, PERÒ si tots ens ho currem per pagar el lloguer... perquè ells no? Un altre espai alliberat i hi ha gent que creu que és una acció egoista.

Un professor arriba a la feina i comença a despotricar contra els alumnes que estan ocupant el rectorat. Em sembla molt bé que vulguin canviar el món, PERÒ ja ho entendran quan hagin de pagar l'hipoteca... Els universitaris reivindiquen una educació pública i de qualitat, per ells i pels seus fills, i hi ha gent que creu que això són modes passatgeres sense importància, que amb els anys tot canvia.

Els treballadors d'una empresa automobilística es manifesten pel centre de la ciutat, en fotran al carrer vora 2.000. Carrers tallats, i molta, molta policia protegint la Subdelegación del Gobierno, que acaba feta una truita ( i que demà hauran de netejar un parell d'immigrants mal pagats). Un home amb moto s'atura davant d'un guàrdia urbà, i amb una llengua que no és la meva li diu: ya estamos hartos de tantas manifestaciones... no sé si és que es vol fer el simpàtic o és que demà a ell no el fotran al carrer.

Gent que es queixa, perquè NO HA ENTÈS RES, d'altra que okupa cases, okupa universitats i okupa carrers, perquè ENTÉN MASSA COSES, i si no ho volien entendre... no els hi ha quedat altra opció.

i si la meva planta de menta perd l'olor?

2008-11-28T11:17:00.005+01:00

Dels eterns tés del Marroc vaig apreciar-ne tres coses: la seva dolçor, el fet que fossin precisament eterns, i les fulles de menta que s'hi capbussaven. És per això que des de que vaig descobrir que al jardí del poble hi creixia menta a dojo, se veu que és una planta molt borda, no hi ha té que passi sense l'amaniment de 5 o 6 fulles d'aquesta planta aromàtica. Salvant les distàncies, ara ja sense sucre i amb més pressa, això m'ajuda a evoca aquells instants de continu relax passats més enllà de l'estret.

La mare, sabent que ara m'he enganxat a les infusions ( un vici com un altre però amb connotacions saludables), em va preparar una torreta amb uns brots de menta perquè la prengués cap a Barcelona. Cuidadosament la vaig ficar dins d'una bossa i es va passar tot el viatge entre els meus peus, fins que 2 hores de cotxe després va poder respirar uns altres aires.

Imagineu-se pobreta, passar d'un ambient rural a un d'urbà per una planta no deu ser una cosa molt agradable, com normalment tampoc ho és per a les humanes. Així que em va sortir la vena protectora, i vaig decidir deixar-la dins de casa, damunt d'una de les dos teles, que encara no entenc perquè, estan al menjador del pis.

Però la decepció va ser que després d'un dia dins del pis... (no no es va morir) va perdre completament l'olor! la meva planta de menta s'havia convertit en una planta de menta inodora!
Ràpidament vaig decidir treure-la a la miqueta de replà que hi ha a la única finestra aprofitable que dóna al carrer. Ha recuperat l'olor, i allí s'està, contemplant les històries del carrer Castillejos, i tot i que els aires de la ciutat no es poden comparar amb els del poble, sobreviu, s'adapta, creix i es reprodueix. Només de pensar que si l'hagués deixat dins de casa...

i si d'això se tracta?

2008-11-18T11:16:00.005+01:00

Després d'una setmana d'estressos va arribar el dissabte a la nit d'excessos. No n'hi havia per a menys, celebravem la festa del primer aniversari del Col.lectiu Independentista del Priorat, i tot era poc per festejar un any de treball i lluita.

Vam començar amb il.lusió i ganes, i si es fan les coses bé, aquesta il.lusió i aquestes ganes perduren en el temps, i tendeixen a incrementar-se. Els dies passen i ni te n'adones, i aquests dies passats no han estat en va, els hem omplert amb activitats, projectes, festa i conviccions.

I si hem pogut ni que sigui despertar neguit, arrancar somriures de complicitat, que n'hi han hagut, i molts, o deixa clara la nostra inconformitat, ja podem estar contentes, -això si, sense deixar de caminar-. Perquè al cap i a la fi és del que es tracta, no?

i si celebrem lo primer aniversari del Col.lectiu Independentista del Priorat?

2008-11-13T14:05:00.001+01:00

i si és curiós?

2008-11-12T18:49:00.006+01:00

Enllaço:

Marx defiende a Marx

Ves per on...!

(I ho musico amb el:

Ves per on, ves per on... diu que el seu regne no és d'aquest món...

- gran heat de La Trinca)

i si pujo al bus?

2008-11-06T11:03:00.006+01:00

Avui venint amb el bus he vist la gent molt capficada. Estaven llegint compulsivament algun d'aquests diaris gratuïts que donen a la cantonada. Fent un calcul estimat diria que el 40 % de l'aforament del bus 43 s'estava empassant alguna de les grans noticies que difonen aquests tipus de periòdics, i d'altres.

Úlimament m'he adonat que quan surto a les 7 de treballar i agafo qualsevol bus, normalment el 20, està a petar de gent gran, que sovint representa amb escreix el 80% el total del personal que viatja al bus. No se si a aquella hora tanquen els casals, és l'hora d'anar a sopar, o el recorregut del bus 20 coincideix amb la zona de la ciutat que té una mitjana d'edat més elevada, ho ignoro.

De la mateixa manera, desconec perquè avui m'ha vingut escriure sobre busos i percentatges. En general trobo molt aburrits els busos de Barcelona, que no els autobuseros, dignes en la lluita. De tant en tant, quan pujo a un d'aquests busos, penso que estic pujant al 152, al 12, al 39... a qualsevol dels colectivos de Buenos Aires, encantadors per la seva poesia, perillosos pels seus conductors, sorprenents i corprenents per la seva estètica, somiadors pel seu recorregut. Això me deu passar un 75% de les vegades que pujo a un bus a Barcelona.

i si t'explico històries per no dormir? (II)

2008-11-03T16:19:00.007+01:00

"Això no m'agrada gens", me deia la iaia preocupada, amb el mateix to d'aquell "no facis tard" que acompanya l'"adèu iaia" d'un dissabte o divendres a la nit.

Li acabava de comentar que m'havia trobat als nens del meu poble disfressats de fantasmes al carrer, trucant timbres i fent por perquè els hi donessin algun caramel. S'havien tragat molta tele durant la seva curta vida.

El dijous m'havia vist frustrada en la meva cerca d'una castanyera pels carrers de Barcelona, ni l'intuició ni la sort havien acompanyat el meu olfacte. Al final vaig passar a comprar quatre castanyes i dos moniatos a la fruiteria i els vaig coure a casa. Aquest si que és un Tot Sants de veritat, deia la iaia, pel fred.

Semblava estrany que les flors i les espelmes del cementiris es mantinguessin de peu després de la tempesta de la nit del dissabte. Mentre un Miquel es confessava admirador de l'arròs en caldo i l'arrossejat, l'altre es lamentava d'haver-se deixat la ristra d'alls per poder passar una nit a l'Hotel-Restaurant Can Ciurana. Era una vetllada perfecta per fer-ho, pluja i molta boira al Coll de la Teixeta.

Havia sigut un Tots Sants estrany i curiós, alhora típic i atípic, els reixos havien arribat abans d'hora i ara ja podria perdre'm per qualsevol racó càmara en mà. Pel cementeri, per exemple, mentres mun pare em relatava, amb el seu aire teatral, imatges macabres.

i si no he anat a la fira?

2008-10-27T12:06:00.006+01:00

Un altre cap de setmana d'octubre, i una altra Fira dels Masos, com diuen els vells. I s'ha acabat aquell desfici d'ara fa 12, 11, 10, 9, ... anys, quan baixar a la fira era un dels gran esdeveniments de l'any. Quan tuns pares t'aviaven i podies moure't lliurement i fer alguna que altra malesa.

I m'imagino més anys enrere encara, quan l'exposició de les últimes tendències en automoció o animals de corral no estaven gens a l'abast, i aquell era el dia i el lloc de l'intercanvi, de fer contactes. Ara gran part d'aquesta màgia s'ha fós entre els grans complexos comercials, on ho trobes tot, tot i tot. Les novetats són anunciades per televisió i venen empaquetades al seu gust.

Però encara queda alguna cosa, xurros i gent, molta gent, la mateixa gent que no veus des de l'any passat per fira. Perquè si alguna cosa és manté és això, els retrobaments, majoritàriament als estancs del vi, tot s'ha de dir. Per això lamento no haver pogut anar a la Fira del Masos aquest cap de setmana, què hi farem! ens havia sortit feina a la roureda.

i si fent l'afaram m'he clavat un buscall a l'ull i he deixat lo cuarto fet un assoll?

2008-10-13T09:46:00.007+02:00

Fent l'afaram m'he clavat un buscall a l'ull i he deixat lo cuarto fet un assoll! Potser algú que sigui de fora del Priorat li costarà entendre tot lo que he dit en aquesta frase, normal, algunes de els paraules que he utilitzat són genuïnes de la nostra comarca, i per aquest cop, guanyadores del concurs de Caçaparaules que s'ha organitzat com a activitat del Correllengua.

Era el primer any que arribava el Correllengua al Priorat de forma massiva, recordo alguna xerrada a Capçanes fa alguns anys. Però aquest cop s'han organitzat una sèrie d'activitats que han convertit el cap de setmana a la comarca en una festa de la llengua.

Vam començar al Casal de Marçà amb una xerrada de l'incombustible Jaume Borràs, tot un patriota, parlant del Carrasclet, sempre senyalant la importància de reivindicar personatges com el guerriller, contraposant-ho amb el fet que la policia autonòmica de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, rebin el nom d'uns botiflers que precisament van neixer per combatre gent com el Carrasclet.

Dissabte va ser un dia llarg, complert i enriquidor. Al matí a la plaça de la Quartera el CIP, No Jubilem la Memòria, la Plataforma per la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat, el Centre Quim Soler i la llibreria el Llapis, vam fer paradeta de llibres, va passar força gent a mirar, remirar i comprar. A la tarde una cercavila de gegants, grallers, tambors i diables, va omplir de llum i soroll els carrers de Falset, i a l'acabar entrega de premis del Caçaparaules, llegida del manifest i berenar, pa amb vi i sucre, i pa amb xocolata servit epr les Dones de la Quartera.

I encara faltava la nit! després d'un sopar, amb la calma, al Celler de Marçà, va comerçar tocant el Josep Lluís Notari, canços amb lletra profunda i un ritme més tranquil, i seguidament, Miquel del Roig, tot un personatge del qual havia sentit a parlar molt i no havia vist mai actuar. Per fi va ser aquella nit... entre faroles i molta ramera ( eh Lídia!? ), i ramadans i ves a saber quantes més... vam acabar suant la camiseta i rient molt! i vam tornar a treure lo pa amb vi i sucre però no va tindre massa èxit... i vam acabar fent lo balitre borratxos de moritz, whisky Jaume I, ratafia xunga , ejje, i d'un ron amb un nom una mica desafortunat (Cristòfor Colom)... en fin...

I el diumenge no vaig poder assistir a cap de les activitats, ni a la mani contra els fatxes de Tarragona, però que vec que va ser un èxit, som més sempre serem més que ells, ni a la presentació de "Ni Nadal, ni setmana Santa..." del Jordi Martí, ni a la caminada del matí per Marçà, que ignoro si és va fer al final... però he de confessar que aquest cap de setmana m'ha deixat una bona ressaca! L'any que ve més!

i si se m'apareix?

2008-10-03T11:45:00.004+02:00

Un vespre de tardor, després de deixar lo sol rogent passat lo túnel de la mina, pujo al bosquet, molt núvols, i tots segurament amagant algun secret, però n'hi va haver un que va donar la cara de veritat. Si fós del clero hagués pensat que se m'havia aparegut, com a mínim, lo nen Jesús (centre de la foto), i hagués començat els tràmits per nomenam santa, verge o no se a quin altre càrrec se pot optar en aquestes ocasions... Núvols i més núvols i cadascun d'ells amb el seu secret, per gaudir d'un tardet de tardor corprenedor.

i si homenatgem Gerard Vergés?

2008-09-26T12:06:00.003+02:00

Còmodament instal·lats en el tòpic

A J. M., abisme d'imbecil·litat

Hi ha multitud de fets que, per costum,
donem per bons i a cegues beneïm.
Però, per judicar, cal filar prim:
que un savi és molt distint d'una patum.

Inherent a la femta és la ferum,
com la sang és intrínseca a tot crim.
El fum dels funerals cria estalzim,
i allí on hi ha foc se sap perquè hi ha fum.

Adagis ben vulgars. Però afirmem
—plens de raó— que el peix picarà l'ham
i que la barca avança a cop de rem.

(Dames provectes lluiten per la fam,
mentre prenen el te). Ningú no tem
que aquest món tan absurd l'encengui un llamp.

(Iniciativa per penjar un poema d'en Gerard Vergés el dia d'avui)

i si naixem estrellats?

2008-09-25T11:58:00.003+02:00

N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats, diu la dita. Si parlem d'estels a mi m'agrada el roig, sol, o damunt de quatre barres, també roges. Però qui no voldria gaudir d'una nit estrellada banyant-se als Tollets? o d'una nit com les que pintava Van Gogh. . .

i si dic ... (gran cop a la mafia bancària)

2008-09-18T22:43:00.006+02:00

crisi?

i si passo una nit a Sud-Amèrica?

2008-09-17T18:52:00.011+02:00

El divendres passat a la nit, quan ja no em quedava massa esme per sortir al carrer, vaig decidir quedar-me a casa. A TV3, la seva, havien decidit a fer una nit temàtica de Sud-Amèrica, amb gran protagonisme xilè. Constava de la pel.lícula La casa dels esperits, una entrevista amb Michelle Bachelet i un reportatge sobre el cop d'estat a Chávez de l'any 2002.

Per si no n'hi havia prou, vaig recordar-me que tenia gravat de feia molts dies un 30 minuts que anava sobre experiències de castellers a Xile. Així que mentres sopava vaig mirar, mentre se'm ficava la pell de gallina, com als suburbis de Santiago feien classes dos hores al dia de fer castells!

L'adaptació de la novel.la d'Isabel Allende, La cAsa dels esperits, va donar el toc dramàtic a la nit, amb la història d'un terratinent molt malparit que al final resulta no ser-ho tant, (o si, un repressor sempre ho serà) i bé, una pel.lícula interessant que mostra la vida d'una família burgesa a meitat segle passat, la crueltat i la repressió, i l'horror del posterior cop d'estat de Pinochet, amb un rerefons de les relacions amoroses entre els protagonistes. Al tanto amb el paperàs de l'Antonio Banderas fent de revolucionari! (jeje).

Seguidament, dos dones cara a cara, la Mònica Terribas i la Michel Bachelet, que no es va mullar gens a l'hora de parlar de la situació geopolítica al Cono Sur, sinó que convençuda, o al menys ho volia semblar, assegurava que no veu que en cap país sudamericà pugui haver-hi intents colpistes ni conspiracions ianquis. Mentrestant Bolivia crema.

El següent documental esclareix moltes coses. Encara que tinc alguns dubtes sobre el nom real del mateix, ja que des de diverses fonts m'arriben dos títols diferents, per una banda, Chávez, el cop des de dins (Chávez: Inside the Coup) - escollit per TV3 a l'hora de retransmetre-la, i per l'altra, La revolución no será transmitida (The Revolution will not be televised), amb quin us quedeu? Uns irlandesos van anar a fer un reportatge sobre la revolució bolivariana venezolana i es van trobar amb el cop d'estat organitzat per l'oposició amb l'ajuda dels Estats Units, tot descobrint l'entramat mediàtic per fer girar la truita als esdeveniments. Un altre reportatge que ho explica molt bé és Venezuela: Puente Llaguno - Claves de una masacre.

I així vaig acabar la nit, ben servida d'història i actualitat sudamericana, i justament avui que em decideixo a escriure la crònica d'un divendres a la nit, es compleixen dos anys de la desaparició forçosa de Julio López, un home que anys després d'haver estar torturat durant la última dictadura militar d'Argentina, va decidir testificar contra els seus repressors, un dia abans de la sentència que va portar a Miguel Echecolatz a la presó, Julio va desaparèixer.

I justament fa dos dies es compliren 32 anys de La noche de los lapices, una sèrie de segrestos que la mateixa dictadura militar va dur a terme i que van tindre una repercussió especial, ja que els desapareguts eren estudiants de secundària, majoritàriament menors d'edat. I més d'una nit, i més de dos, necessitariem per intentar fer-nos una idea de la complicada i, alhora, enriquidora realitat sudamericana.

i si portem 300 anys resistint?

2008-09-15T16:25:00.013+02:00

És difícil fer una crònica 4 dies després dels fets, però seria injustificable que no comentés aquí com vam passar la Diada del Principat pel Camp de Tarragona. Malauradament no puc ficar-hi cap fotografia pròpia que il.lustri la jornada, així que les que hi ha l'he trobat per internet. (Per cert, boníssima la del Pepo tirant la canya amb l'estelada).

Va ser un despertar agradable, convençuda i orgullosa que aquest any s'iniciés la celebració de la Diada al meu poble, la veritat és que no era per menys. Als peus de l'estàtua del Carrasclet ens vam anar aplegant una vuitantena de persones, majoritàriament joves, alegres i combatives. Mentrestant el Josep de Ca l'Agustí i lo Celestino, amb els seus anys a l'esquena, em van pescar i van començar a interrogar-me sobre l'acte, típic de la gent gran dels pobles, i a explicar-me les seves batalletes, cosa que sempre s'agraeix, i el Josep, amb una mirada còmplice em va dir: molt revolucionari avui per aquí....

La Roser Vernet va llegir el manifest, totes vam cantar els Segadors, puny alçat, i es va decidir canviar la senyera que oneja normalment al costat del nostre guerriller per una estelada, d'estrella roja, i per fi, m'atreviria a dir per primer cop, va onejar l'estelada al costat del Carrasclet (llàstima que no tingui cap foto per penjar-la, però hi ha vídeo que properament passaré). Pell de gallina.

Caravana cap a Reus, on ens esperava una paella mixta per llepar-se els dits, i una gincama per no deixar que el fantasma de la migdiada s'apoderés dels nostres cossos, on per cert, l'equip lila vam ser els guanyadors! I ja s'acostava l'hora de la manifestació que va transcórrer sense alts ni baixos, unes 800 persones vam acabar a les Peixateries Velles on es va tornar a llegir el manifest, i finalment, el cantautor Josep Romeu va tocar algunes cançons, moment en què la pluja ja no va perdonar més i va caure un bon aiguat.

I la festa la vam tancar al Carrasclet, com no podia ser d'altra manera, i un altre dia els del Priorat vam tornar a demostrar que som els més complidors!jeje! I anàrem a dormir contentes perquè cada onze de setembre que passa som més gent, més col.lectius creant resistència per aquestes terres.

i si la ciutat encartellada fa més goig?

2008-09-09T12:01:00.007+02:00

Avui he començat el dia amb bones sensacions (cosa que no vol dir que hi continuï del tot), just sortir al carrer, he observat com tots els contenidors i parets d'obra que m'he trobat de camí estaven encartellats. Es nota que s'acosta l'11 de setembre.

De fet, ahir a la nit, quan se'n va anar la llum del nostre edifici, durant quaranta minuts, jo i la Núria ens passejavem escales amunt, escales avall amb espelmes intentant descobrir quin era el pis del president de l'escala i planejant una despertada massiva de l'edifici. Vam treure el cap per la finestra i vam comprovar que als contenidors de davant hi havia tres joves, galleta i fregona en mà, enganxant cartells.

Gràcies a ells, i molts d'altres, aquest matí la ciutat s'ha despertat una mica menys grisa de lo normal, convocatòries als actes de la Diada del Principat, recordant militants morts, demanant absolucions,... donant color i lluita a aquesta ciutat que a cops sembla que se li oblidi qui és.

Però a l'arribar a la feina i engegar l'ordenador m'ha sorprès trobar-me amb la noticia que la militant cubana Celia Hart havia mort en un accident de cotxe, i una sensació rara m'ha recorregut el cos, i l'he recordat pujada dalt d'una taula al Centro Cultural de la Coorporación, allà a Buenos Aires, a la presentació del seu llibre Apuntes revolucionarios. Cuba, Venezuela y el socialismo internacional, la sala era petita per tots els que la volíem escoltar.

Dijous al matí farem l'ofrena floral al Carrasclet en nom de l'Esquerra Independentista del Camp, després hi haurà dinar popular al Casal Despertaferro i seguidament la manifestació de l'11 sota el lema Al Camp 300 anys resistint!

i si no sóc un caramel?

2008-09-03T11:53:00.007+02:00

Ja fa un temps, una gran amiga que treballava amb dones immigrants, la Mar, em comentava una conversa que havia tingut amb una de les dones de l’escola.

Estaven parlant sobre el tema del vel islàmic i la dona marroquina li havia formulat una metàfora, que pot portar a malentesos.

- Trobes dos caramels damunt la taula, un està embolicat i l’altre no, quin escolliries?
- l’embolicat – respongué la Mar, sense pensar-s’ho-.
- Nosaltres som com el caramel embolicat, i vosaltres l’altre – li respongué la senyora.

Dic que aquesta metàfora pot portar a malentesos, perquè en un primer moment penses, té raó, però tot seguit ho reflexiones, igual que va fer la Mar, i dius no. Una dona no ha d’embolcallar-se per ningú, només per ella mateixa, una dona no ha de portar el vel perquè així un home l’escollirà abans, com un caramel embolcallat. Una dona no ha de ser en funció de l’home que en última instància la triarà com a muller.

Aquesta anècdota va més enllà de la religió, la procedència o la classe social. Avui dia a casa nostra, de la mateixa manera que a la resta del planeta, hi ha moltes dones que viuen convençudes que la seva raó de ser és agradar a l’home, complaure’l. Moltes vegades no són imposicions directes les que planen sobre elles, sinó que ja és part de l’entramat d’aquesta societat patriarcal, que fa que moltes dones conformin la seva manera de fer en relació als homes, actuant submises, ja que això és lo “normal”.

i si no cal anar tan lluny?

2008-09-02T13:45:00.007+02:00

i si no cal anar tan lluny... i ens quedem aquí al costat.

I substituim una tarde de piscina i birra
per una de Llaberia, Ramona i Miranda.
Vistes difícils d'oblidar,
que abarquen molt més enllà del que ens pensem.
Des d'una tarde a la Miranda
veiem com passa l'agost, furiós, potser ja no tant.
L'agost se'n va,
i es fa de nit més aviat,
i quan no te n'adones ja surten els tractors a trenc d'alba.
Però encara era agost,
i corria aquell ventet
i gaudiem d'un paissatge privilegiat,
des d'allà dalt tot es veiea més clar.
I potser no cal anar tan lluny
per contemplar indrets onírics
i donar-te compte
que, provablement, aquesta és la terra més maca del món.

i si t'explico... històries per no dormir?

2008-08-28T21:22:00.009+02:00

De petita vaig viure una època en què em feia por dormir sola, cada nit havia de cridar a ma germana o a mons pares perquè vinguessin a dormir amb mi. Sembla curiós que temps després em dediqui a escriure articles sobre històries per no dormir. Els anys passen i, avui, una servidora gosaria dir que es sent atreta per aquest tipus d'històries.

La realitat, i la ficció, estan plenes de fets tràgics, màgics i horrorífics que treuen el son a més d'una.

Últimament he estat llegint, podríem dir, simultàniament dos llibres prou convincents perquè em decidís a titular així aquest post: Les històries naturals de Joan Perucho i Un dia en la meva vida de Bobby Sands. Si bé són dos llibres ben diferents, ficció i realitat, segle XIX, segle XX, ... existeix quelcom en ells que m'atrau, m'inquieta i m'enrabia.

Als voltants 1840, durant les guerres entre carlins i liberals, Onofre de Dip, antic cavaller de la cort de Jaume I i ara convertit en vampir, amb 700 anys d'ofici a les esquenes, es dedica a xuclar sang per les contrades de Pratdip. Sort en tingueren que Antoni de Montpalau, naturalista liberal, es coneixia els trucs per neutralitzar aquest ésser de la nit, sopeta d'all, creu pectoral i mirall a sobre. Després d'una aventura plena de gestes èpiques, situacions fantàstiques, mort, erudició i ironia per terres catalanes, sembla que tot s'acabà bé. El naturalista salvà el general carlí de convertir-se en vampir, donà l'esperat descans a Onofre de Dip, cansat ja de fer de sangonera per aquests detrassos, i es retrobà amb la seva estimada. No podem dir el mateix del següent relat...

Bobby Sands, pres polític republicà, explica, des dels blocs H de la presó britànica de Long Kesh, com és un dia en la seva vida. Descrites amb una serenitat demolidora, les condicions de vida als blocs, porten a Bobby i altres companys a iniciar una vaga de fam duta fins al final.

"Demà hi hauria més dolor i tortura i patiment, avorriment i por, i Déu sap quantes humiliacions, horrors i actes inhumans més. Foscor i un fred intens, un estómac buit i quatre parets insultants d'una tomba fastigosa i plena de malsons per recordar-me la meva promesa; això era el que esperava demà centenars d'homes despullats, Presoners Polítics de Guerra Republicans; però de la mateixa manera que l'endemà estaria ple de tortura, nosaltres seguiríem sense deixar-nos vèncer. Era dur, molt, molt dur, vaig pensar mentre jeia sobre el matalàs humit i em tapava. Però algun dia la victòria seria nostra i mai més cap irlandès o irlandesa es podriria en un infernal forat anglès."

i si m'anreden?

2008-08-27T10:04:00.004+02:00

A vegades me deixo anredar de mala manera. A vegades aquest anredo acaba bé! Després d'una migdiada prudentment llarga i satisfactòria, vaig agafar el tren i cap a les festes majors de Granollers. Que si blanca, que si blava... per si de cas me vaig ficar un jersei rallat al rollo marinera, una mica d'ambigüitat no va malament en aquests casos.

I la gran anredada va ser participar en la gincama que s'organitzava aquella nit. Acabada d'arribar i amb lo mos a la boca, pràcticament, venga a córrer per aquella plaça amb talons! jugant a bàsquet pujada i pujant a la sarrona, res empat. Fent de futbolín humà, res empat. I de fuet no ne vam mossegar, i vam perdre la prova, no se ben bé perquè encara. On s'ha vist pescar olives dins d'un bol de sangria? doncs això. I la Mar va demostrar que possiblement és la dona més forta de la Ribera, ah no, vull dir del Vallès Oriental; quan ja mos véiem perduts, després de síndries escarxades, i melons de pell de sapo desviats, la Mar_rameu va fer un llançament precís i decisiu, passant per davant de tots aquells homenots! Mar que me'ls baixo!!

I quan de despullamos parlem, les primeres, a la cadena de roba vam arrasar, i sense gaire esforç, (s'ha d'anar preparada per la vida i no tan exhibicionisme barato!)No podia faltar la ronda dels borratxos, a veure quin equip se veu més ràpid los deu cocis de sangria! samarreta morada i atragantaments, i per acabar una coreografia una mica xunga. I l'equip de les serps raperes vam quedar a l'equador de tot plegat, cinquenes, serà per obra i gràcia del fengshui?

Resumint que la nit surrealista de cumbaias i flamenquillo va acabar sense birra a la plaça de l'església, encara que alguna en va caure per pena, quan se'n van enterar que treballava avui. I aquí estic, havent dormit una horeta al llit de viscolàstika de Ca_la_Mar, i després de pillar lo tren de bon matí, amb tot d'altra gent treballadora, les mateixes cares que temps enrere veia quan després d'una nit d'excessos me'n tornava cap a casa a dormir la mona, i pensava... pobra gent! i avui he pensat... pobra de mi! ja sóc a l'altre costat.

*Destacat: retrobament amb l'humor negre del camarada superior Ausiàs! que ja es trobava a faltar... próximament reagrupament catalanogaztetxerodarkoldià a Bilbo!

i si pensem en l'escenificació del poder?

2008-08-26T12:01:00.006+02:00

Ara transcriuré aquí un petit exercici que vaig fer no recordo molt clarament si quan estava a Bilbo o a Buenos Aires, encara que asseguraria que era en aquest segon curs acadèmic. La qüestió era reflexionar sobre el poder, com veureu està en castellà, no l'he traduit, ja sigui per peresa o per por de perdre alguna expressió que representaria millor allò que en aquells moments se'm va acudir a l'escriure'l. No m'ho retregueu siusplau.

ESCENIFICACIÓN DEL PODER

Des de tiempos inmemoriales el poder se escenifica, se enseña, se hace ver, no puede existir poder sin imagen. A lo largo de la historia los mecanismos de representación del poder han ido cambiando en la forma, y en ciertas ocasiones el fondo también, aunque mayoritariamente ha obedecido a la necesidad de mostrar una superioridad buscando su legitimación.

Poder normalmente se asocia con subordinación, el poder que viene de arriba, pero no siempre es o ha sido así. En las sociedades primitivas africanas, por ejemplo, el poder era el que ejercía el pueblo organizado de forma asamblearia, el pueblo en ese caso era realmente soberano, y no como ahora, que delega el poder en otros, aunque quieran engañarnos con la falacia de pueblo soberano en una “sociedad democrática“.

En este tipo de sociedades igualmente se necesitaba de una representación simbólica de la soberanía popular, y lo hacían a través de acciones y actitudes conjuntas. La simple organización de la asamblea, todas las personas sentadas en circulo, es una muestra clara de representación del poder ciudadano, todos al mismo nivel, con el mismo estatus. Por lo contrario, cuando alguien pretende elevarse como líder, se lo expulsa de la comunidad sin dirigirle palabra alguna, simplemente no se le permite sentarse en este circulo asambleario y se le ridiculiza con carcajadas, pura escenificación.

En la sociedad del medievo es donde más visiblemente se muestra la idea de poder entendida como jerarquía, aparece la figura del señor y la del súbdito, el poder de soberanía, como dice Foucault. En este caso el señor feudal ejercerá grandes escenificaciones para mostrar, sin ahorrarse ningún detalle, su superioridad. Los fastos, la abundancia, los escudos, todo esto es símbolo de poder, a través de este conjunto de imágenes, los súbditos aprecian el estatus de su señor.

En las sociedades disciplinarias los mecanismos de legitimación del poder pasan también por la representación, y es donde más se representa, aunque se haga de forma más sutil, no tan manifiesta para la masa.

En esta sociedad las élites de poder son las que controlan a los individuos a través de los mecanismos disciplinarios, las personas han sido adiestradas para coger unos ciertos hábitos que, sin ellos darse cuenta, ayudan a perdurar esas relaciones de poder.

Las estructuras escolares, las militares, las religiosas,… todas ellas tienen un papel fundamental en procurar mantener a la masa dentro de los límites establecidos, y las representaciones simbólicas juegan un papel fundamental en ello. Establecen unas normas de comportamiento y unos códigos, que el individuo interioriza de tal forma que se le hacen cuotidianos, gracias en gran medida porque son unos comportamientos y unos códigos visuales, y altamente escenificados.

Así, cuando un alumno, un feligrés, un soldado,… ve al maestro, al sacerdote o al teniente coronel en una posición de privilegio respeto a ellos, elevado en una tarima, en ningún momento se va a plantear el porque de esa diferenciación, simplemente ya hace tiempo que ha tomado esa imagen como normal, y la ha aceptado.

Pero si hablamos de escenificación, no podemos olvidarnos de los grandes teatros que actualmente controlan a la masa, estos son los medios de comunicación. Des de que empezaron a proliferar estos mecanismos capaces de llegar casi a la totalidad de la población, el poder vio en ellos una herramienta potentísima para legitimarse.

Los políticos, los famosos,... no son nadie si no salen en televisión, si no se habla de ellos, si no entran por los ojos de la gran masa. Están representado constantemente un show digno de los mejores actores y actrices, siempre bien sonrientes, con la familia bien felices, enamorados, maravillosas personas,… de esta forma lo que están ofreciendo es una imagen, una imagen lo bastante potente como para ser aceptados entre la opinión pública, y proliferar su poder.

En el mundo capitalista y consumista en el que vivimos, estamos avasallados de publicidad por todas partes, carteles, anuncios, todo son representaciones visuales para estimular a los individuos a consumir. Hoy en día no se puede acudir a un acto, ver un partido de fútbol, una exposición,… que no esté patrocinada por una gran empresa, allí están en todos lados, haciendo marca, diciendo: estoy aquí, no te vas a escapar de mi! Es la imagen del poder económico.

i si les festes majors encara no s'acaben?

2008-08-22T11:02:00.012+02:00

I al final vaig acabar per treure lo cap a les Festes de Gràcia, in extremis, a l'últim dia vaige. Emborratxada ja de per si amb totes les festes majors que portem a l'esquena aquest estiu, una més no venia d'aquí. Amb lo cap espès, de les poques hores que he pogut dormir abans d'asseurem en aquesta cadira per passar lo rato (perquè és bàsicament lo que estic fent, poca feina i de mal fer), intentaré fer una crònika, ràpideta, d'una nit que s'acabà abans d'hora.

Metro Fontana, Aubert que fas tard! de mentres gent que passa i gent que espera amb més o menys sort algú. Cartells i pintades, Roger, ni oblit ni perdó! Passen uns diables, carregats de petardos, a l'altra banda del carrer uns altres diables, aquests vestits de blau, amb furgoneta i porra. Va Aubeert! anem a menjar-mos unes empanadas argentinas i a tomar unas Quilmes! Obvio! amb fotos de Mardel de teló de fons. Sense paraules.

A les 10, quasi les 11, comença el concert del Belda i el conjunt Badabadoc, una festassa! cançons de sempre versionades a ritme de reegae, ska o rumbeta, ToMaTeMaZo la vall del riu vermell - me trasllado de l'esglèsia de Capçanes a Festes de Gràcia en un ti ta - !!Tinc set, on és lo cervesa - beer? Mira allà, un parell, 3 euros, per festes se deuen fer l'agost! A la carpa de nou, quina calor mare meva, això si no mos movem del límit de la porta no sigui cas... piam, paam, puuum, focs, correfocs i tot petaa!

Al moment en què estem més extasiats ... prou! s'ha acabat, ni un bis! i això? ah si clar, ellestim-ho ràpid, va dir l'Hereu, no fós cas que mos passessim de l'hora, que aquí som cívics, molta policia, i la que no veiem. Serà qüestió de buscar alguna altra placeta. I caminant, caminat, no mos ho podíem creure al carrer glaçat: havaneres! i rom cremat en mà, toquen la Santa Espina!cap ben alt ... som i serem gent catalana tan si es vol com si no ... segon moment d'extasi de la nit.

Anant voltant, mos pregunten per la plaça Romaní, ni idea, ara preguntem naltros, ahh la plaça on se lia cada dia, ah allí on carreguen los mossos, ... serà qüestió d'anar-hi no? passem per carrers de batucades, amb protagonistes uruguayos, ball amb l'home polífacètic amb organillo, festival xolo, preguntem, avui no hi ha res, una llàstima. Haurem de tornar a la festa alternativa: les havaneres.

Los dos pofessionals del rom cremat estressats, se'ls hi encenen los gots i tot, dos més. S'acosta lo tercer momentasso de la nit: quan el català sortia a la mar... escenari mariner i una parella d'avis ballant, imatge inefable; i tot seguit, Aubert treu lo clinex home! i que placer sentia yo... saco el pañuelo i me saludó... la vella Lola tu! i anant seguint l'estupenda coreografia del mariner més amanerat.

Ja podem anar a dormir tranquils després d'aquest repartori, i efectivament, policia per tot arreu, provoquen. A Rius i Taulets mos comprem una empanda repicant i mos venen una birra congelada!! un desastre! i marxem cap a casa... a hores irrisòries per una festa major, les dos i mitja! si mos haguéssim quedat mitja horeta més segurament mos haguessin esbandit aquets de blau, collons que són festes majors!

I encara queden les dels Guiamets i Masroig!

i si fa un any?

2008-08-09T12:52:00.005+02:00

No vull fer-me molt pesada amb això de les efemèrides... però costa evitar pensar en aquestes dates ara fa un any. Havia arribat el punt culminant de la nostra estada a Buenos Aires, ja s'ho podeu imaginar, era el moment en què teniem més amistats, participavem de projectes, submergides en la rutina diària, estavem com a casa.

Però és lo que té marxar d'intercanvi, saps que passarà un any i s'acabarà, (i res tornarà a ser lo mateix, oi Montserrat?) i que possiblement no te'n donaràs compte fins al moment precís en què se n'hagi anat tota la gent de l'últim sopar, (salvant les distàncies amb altres últims sopars més coneguts) o en el moment que caminant per la calle Corrientes sàpigues que demà no podràs tornar-hi.

Avui volia recordar especialment un esdeveniment de conseqüències desastroses per alguns ( Mazini i Rinaldi i lo propietari ) i de joia per altres (la resta). Per sort o per desgràcia, no ha quedat registrat gràficament cap escena d'aquella nit, les càmares digitals sempre juguen males passades quan més les necessites! Per això, penjaré el cartell de la convocatòria!joya!

Lo pis d'Armenia convertit en boliche per unes hores, ja era igual si es trencava l'ascesnor o si l'Orlando xafava el vidre d'un cop d'esquena, les congues i la cumbia, i aquell brevage de las catalanas, altrament anomenat aigua de València anava canviant de tonalitats com aquell qui n vol la cosa. I més cumbia, i los de la Tribu vomitant al lavabo, i d'altres escampant roquefort per l'habitació, i gent, molta gent, de diferents moments de l'any porteño. Mentres al miliko del pis de baix se'l devia estar menjant l'alter ego del seu gos vell i xeruc. I a dalt, una mica de guaracha i alguna llàgrima, tot per acabar deixant el pis amb lo terra negre i enganxifós, i escoltant cançons catalanes per acabar la nit i recuperar una mica aquella nostàlgia de la nostra terra.

Una nostàlgia que mos va acompanyar al llarg de l'any, però que ara se feia tan inminentment propera que no sabies ni que onda! amb regust més agre que dolç, a les 5 de la matinada del dia 11 vam pujar a la bala blanca i cap a l'aeroport, deixant endarrere la ciutat de la fúria, dels colectivos i los pibes de la lleca... i tantes altres coses! i dramon a Ezeiza. Quant temps haurà de passar per torna a trepitjar territori argentí?

Aixó si, amb una festa com aquella ... que nos quite lo bailaoo! Com aquella poques....

i si SOM 08x08x08 = 24?

2008-08-06T21:49:00.022+02:00

Avui és dia 8 del 8 del 08, i faig 24 anys. Curiós no? segurament Nostredamus o l'Aramis Fuster van predir que aquest seria el dia que a les vaques los hi sortirien ales o los peixos mutants del pantano vindrien a fer lo cafè amb gel a la piscina, l'hecatombe final vaige. Potser avui neix l'anticrist, o potser sóc jo, o neix l'últim infant, innocent ell, que encara creurà en Déu, la creu i la virginitat abans del matrimoni, o després.

Avui faig 24 anys, i tothom parlarà de la inauguració dels jocs olímpics, que si dictadures, que si free tibet, que si dalai lama, que si medallistas españoles, que si freetangues locals variades... ningú parlarà de que si free kurdistan, free països catalans, free euskal herria, free corsica... perquè resulta que no estan per criticar les democràcies occidentals.

Però no estic aquí per parlar d'esoterisme ni d'allò que no parlaran avui els gran mitjans de desinformació, encara que falta en fa. Avui havia pensat fer un rollo efemèrides del dia 8 d'agost.

Sempre m'han fet gràcia aquells homes de certa edat, 70 en amunt, a qui els hi pengen les bosses dels ulls, les galtes i la papada, i tenen la part inferior del llavi una mica caiguda també, el pèl blanc enclenxinat, i amb un toc groguenc a conseqüència d'aquells puros que se fumen los diumenges havent dinat. Amants de les efemèrides, són, sense ser-ho, conscients que aquell 7 de maig, 19 de juliol o 9 de setembre del 36, 55 o 57, ells estaven en aquest món. Guardant aquesta imatge entre l'angunia i la tendresa, passem a recordar els fets més significants d'un 8 d'agost de...

1235 - La Corona d'Aragó envaeix la illa d'Eivissa, si Jaume I aixequés lo cap i tornés a Eivissa... que poc s'ho devia pensar que la illa acabaria sent capital del festival drogodependent del Mediterrani.

1945 - La URSS declara la guerra al Japó i EEUU firma la Carta de les Nacions Unides, total per a què? per continuar anant a la seva.

1949 - Bhutan aconsegueix la independència! Bhutan, si dona aquell país al mig de l'Himalaya, en llengua local Druk Yul (Bhutan) significa "la terra del drac de trons".

1974 - Nixon anuncia la seva renúncia públicament després de l'escàndol del Watergate, tot un gran exemple de periodisme d'investigació, oi Saldomando?

1992 - Més val que no ho comentem que encara tenim massa fresca l'eufòria espanyolista de l'Eurocopa...

Però és que resulta que a part de jo, també ha nascut gent interessant aquest dia...

1879 - Ai Emiliano Emiliano Zapata, al teu costat vam lluitar fa molts anys... doncs si aquest revolucionari mexicà també.

1937 - Dustin Hoffman, actoràs que ja deu rondar els 70, i que he vist que va posar veu a algun personatge de Kun Fu Panda, però encara no he pogut descobrir quin, jo la vaig veure en català com recordareu...

1981 - Roger Federer, lo tenista suís aquest que espero que no se deixi avançar pel tontet del Nadal... sinó ja m'esgarrifo!

I algun mort, que per cert podria haver fet una sessió televisiva d'efemèrides, perquè respon prou bé a la imatge descrita anteriorment, se veu que el 8 d'agost del 2007, no fa pas tant, un anyet... se va morir lo Nicolau Casaus, lo que havia estat vicepresident del Barça, puro en mà.

I ara me n'adono que havia omès sense cap mena de criteri a dos dones, una nascuda i l'altra morta, respectivament, el 8 d'agost...

1969 - Faye Wong o Wang Fei, cantanta i actriu xinesa, vaige una gran estrella a l'Àsia.

1965 - Shirley Jackson, escriptora d'Estats Units especialitzada en el gènere de terror, i que va influir directament en autors com Stephen King ( ja al teu kiosk) o Richard Mathelson. I, ves per on, ara m'han entrat ganes de llegir-me el seu relat més conegut, titulat La loteria (ara que estic de ratxa) narra l'existència d'un submón tètric i que fa estremir a les petites ciutats de l'Amèrica profunda. Se veu que al 48 va fer commoure a molts lectors.

I fins aquí, després de passar dos aniversaris ben lluny de terres catalanes, per Buenos Aires, ben curiosos tots dos. Un acabades d'arribar, sopant pizza jo i la Tània i emborratxantmos per després anar a dormir al hostal Cambalache, colònia jueva. L'altre a punt de marxar, envoltats d'Amautes, Quilmes i més pizzes, acabant pel terra del Bellagamba a conseqüència d'una seminarista desmarxada. En fi... de nou a casa, quina celebració m'espera aquest 8 del 8 del 8 ...?

*Ah, se m'oblidava, desitjar un bon Dia de la xocolata a les weones i als weons xilens!

i si estic ressacosa de festa major?

2008-08-06T12:39:00.006+02:00

Tot comença un divendres a la nit a ritme de jazz a la plaça, mentre piquen de mans i criden, me vec la primera birra, que engegarà un cap de setmana etílicofestiu.

Les cares de sempre, les converses van sortint com la cervesa del surtidor que sembla que s'acabi, espuma. Algunes amb més esme que d'altres, fa una temperatura quasi perfecta, i les banderetes de colors amb senyeres intercalades onegen suaument. Bon humor, de nou Festes Majors. Avui no vull que m'agafi lo sol desperta.

Canelons i piscina i quan marxa lo sol... una copeta de quitapenas i enfilades al balcó. SSSssssiiisssss....ssssss.... lo xiulet dels petardos indiquen que ja comença lo correfocs i no pararan, ensordintmos una mica a totes, i portantmos ves a saber a quants metres sota terra! paaam puuum patapim pam puuuum! llum i trons, foc i ball... benvinguts a l'infern!

Ball de taules amb coca de la Serra, i comencen a sonar les cançons d'ahir i d'avui, les de sempre vaige, aquelles que no s'acaben mai, que semblen infinites, amb melodies de vals o pasdoble, que duren minuts i minuts i minuts i fins i tot un quart d'hora, no? tanques los ulls i comprens que estès de Festa Major, no cal res més. Avui si que el sol m'enganxarà traïdor, com sempre, de bon dematí, i podré fixa'm com els banderetes canvien de to a mesura que clareija lo dia per darrere de la serra de Llaberia i va marcant-se la silueta més afable de la nit!

Faig un esforç no puc perdrem los tastes i la cercavila amb los Tal com sona, un dels millors moments de la festa, n'hi ha que han ampalmat, d'altres em dormit una miqueta, molta calor i música, no vull saber res d'alcohol a mi fiqueume un suquet o aigua! A la nit espectacle macabre d'homes peluts i panxuts vestits de ballarins de dansa del ventre, remenant cap aquí, remenant cap allà, aquests són los Barbis.

L'endemà vermut popular al Carrasclet, doncs això vermut gel i sifón si en vols. Dia de relax, amb piscina tancada! com? cap als tollets a refrescamos, que per sort nostra no hi havia overbooking, només 6 o 7 persones... i a la nit, aii qui na nit! la sort se veu que ve quan vol i quan ve ho fa per aprtida doble aquest cop. Patapam unitats 9, decenses 6, centenes 6... i millars... uee que ho diguiin uee 2! auu pernil cap a casa, bueno 8 kilos de pernil, 5 kilos d'espaguettis, vall del Calàs, tasses de cafè, joc de taula,... sense encara haver-ho digerit, foto guanyadora del concurs de fotografia: Marc de Tardor de l'Andrea... ieaa 100 eurets per fer lo vermutet amb les colaboradores!! i es que això no passa tots los dies, i s'ha de celebrar com Déu mana, o no? Adéu tren de les 7... jo me quedo fins les 9 i mitja ballant a la pista fins que ni l'alzina mos doni ombre, i entre contraseñes per entrar a cal Vidal, gots d'aigua, control a la barra, pancartes i demés excentricitats, com no podria ser d'altra manera, vam fer cap a esmorzar a la plaça, perdonemos Lídia, i acaba de fer l'espectacle... en fin... ja han passat unes altres Festes Majors, balanç: força positiu. La setmana que ve una espaguettiada!

*I com aquest relat, va anar desvariejant la festa, amb faltes, incorreccions, expresions maldestres, ... sinó que aburrit no?

i si gestionem lo temps?

2008-07-31T11:02:00.014+02:00

Sóc conscient que no sóc la persona més indicada per parlar de gestió del temps. Malgasto, desaprofito, consumeixo temps sense treure'n cap mena de fruit, i confesso que això em causa una certa ansietat. Malgrat tot, encara no he canviat els meus hàbits.

Us faré a mans ( jojo esperava el moment per poder embotir aquesta expressió per algun lloc) una eina que va arribar a mi a través d'un dels tastets formatius que havien de donar base a aquells grups de formació al carrer Nàpols, i que dijous si dijous no pretenien crear un espai de debat que acostumava a acabar anant-se'n per les rames.

Benjamin Franklin deia: “Estimes la vida? Llavors no malgastis el temps, perquè aquest és el material de què està feta la vida”.

A l'hora de reconèixer el nostre problema ens n'adonem de tres carències bàsiques:

1. Manca d'eines adequades: no utilitzem agenda, apuntem les coses en trossets de paper que se'ns extravien dins de la bossa o, simplement, confiem de la nostra memòria.

2. Manca de mètode: no sempre ho apuntes tot, la teva vida laboral i la personal no estan conciliades, apuntes les coses en tres o quatre llocs diferents.

3. Manca de sentit de direcció: no saps massa bé per a què fas les coses, comences moltes coses i n'acabes poques, posposes les tasques més incòmodes: estrès.

*Possibles solucions:

1. Compra't una agenda! ( fa una setmana que m'he fabricat la meva pròpia agenda!!), apunta't les coses pendents a fer!

2. Anota-ho tot al mateix lloc, així sabràs realment el temps lliure que tens, posa't terminis, i, sobretot, fes allò que està apuntat! sinó de què serveix?

3. Marca't uns objectius possibles, no et proposis fer massa coses, sinó les justes. Decideix cap a on vols anar, a què vols dedicar la teva vida?

Bé, no voldria fer-vos perdre més temps... aquest resumet espero que us serveixi per aprofitar-lo millor, ara només falta disciplina i a posar-ho a la pràctica!!

** (les paraules destacades en diferent color tenen enllaços)

i si creuem l'Ebre?

2008-07-28T16:26:00.013+02:00

Massa coses a fer i al final fas lo que pots. Aquest cap de setmana ha sigut un d'aquells amb l'agenda plena, que ja està bé... però massa curt per digerir-lo, i lo pitjor de tot: actes solapats! I ara per on començo? 70 anys de la Batalla de l'Ebre, històries del Carrasclet, piscina, sopar, festes de Tivissa... com podeu comprovar res descartable!! ( Algun dia ja passaré un post sobre l'aprofitament del temps: aviso serà molt interessant ).

Començaré pel començament... es va realitzar a Móra d'Ebre el Congrés Internacional de la Batalla de l'Ebre, 70 anys després d'aquella nit del 25 de juliol quan els republicans van creuar l'Ebre. Dissortadament per a mi no vaig poder assistir gairebé a cap conferència, només a la xerrada que va fer el Sànchez Cervelló, professor que havia tingut a les assignatures d'història de la carrera, (del qual Tània segurament guardarà un bon record, i jo també eh!), sobre la vida quotidiana durant la contesa.

I mentres vells combatents s'aferraven al micròfon per explicar la seva història, i no l'amollaven, s'acostava l'hora de la reconstrucció teatral d'aquell episodi històric. Sota el sol xafogós de la Ribera, homes i dones vestides per a l'ocasió, vingudes d'arreu, recreaven amb cavalls, barques i cotxes el creuament de l'Ebre.

Per moments el poble va viatjar 70 anys enrere, i l'exèrcit republicà va tornar a desfilar per aquells carrers, fet sorprenent per algun vianant que passés per allí i no estigués massa al cas.

Però com ja he dit, el dia només començava, i després d'aquella representació simbòlica, ràpid cap al cotxe que a La Pedrera hi falta gent!

- Padrí que ho has vist per la tele lo de la Batalla de l'Ebre?

- Jo ja ho he vist massa això.

* En propers posts ja aprofundiré més en diferents aspectes de la guerra... prou s'ho mereix.

** Si cliqueu sobre les fotos us enllaçareu amb webs relacionades amb la Batalla de l'Ebre.

i si Visc a Barcelona? (I)

2008-07-25T09:35:00.008+02:00

23.30 de la nit. Pujo per les rambles jugant al quién es quién; suec, russa, belga, holandesa, italià (obvio)... entretingut això d'intentar endevinar la procedència dels turistes. Feina: molta!

La capital del Principat, principi, en principi, d'identitat catalana? no massa. Si fos guiri, que ho he sigut en altres indrets, i vingués a Barcelona me'n podria tornar cap a casa amb la maleta plena de sevillanes, paelles, rogigualdes (amb pollastre inclòs), i algun torero per rematar les olives del vermut. Sembla paradoxal que l'únic indici de que estic a Catalunya, a les 23.30 pujant per les rambles, el tinc quan veig l'Hotel Lloret ( tot i que pensant-ho millor no m'estranyaria trobar algun carrer a Alemanya o a Anglaterra amb aquest nom ).

Anys enrere al Parc Güell ens imaginavem que els guiris es convertien en mutants, zombies o extraterrestres (alguna figura d'aquestes rollo la Noche de los muertos vivientes que te trobes en somnis i apretes a córrer), s'apoderaven del parc i naltros, pobres de naltros, cagades i resignades mos n'anavem cap a casa.

Això si, tot amb un civisme que fa por, mai millor dit! com bé diu la il.lustració que alguna companya a penjat per internet: Visc a Barcelona, però me volen fotre fora! una ciutat que tot i les patacades que rep constantment per part de les autoritats, que fan el possible per desidentificar-la, encara li queda un teixit social que segueix lluitant per ella.

I com afirmava aquella cançó dels Sau, ecològicament parlant, jo em pregunto Això es pot salvar?

i si anem al cine i parlen català?

2008-07-24T11:28:00.013+02:00

Feia molts mesos que no anava al cine. Ja s'havien acabat les tardes al San Martín, al Tita Merello o a l'Incaa, en aquells temps en què per mi era accesible comprar-me una entrada i asseurem a la butaca tota expectant.

No sóc amant del complexos comercials, però aquesta vegada vaig acompanyar a ma padrina i a ma cosina de 8 anys a veure una pel.licula que feia bona pinta: Kun Fu Panda. 3 entrades per la versió en català siusplau! Entrem a la sala, en total erem unes 10 persones! no se quants debien ser a la versió en castellà, però la cua era ben llarga a la taquilla.

Així anem amb la normalització lingüística... i pensava en el treball de recerca que havia fer la Goretti sobre l'aparthaid al cine en català, i en els 70 seients buits de la sala.

Ja s'han acabat les tardes al San Martín, al Tita Merello o a l'Incaa, en aquells temps de Vidas Secas, descobrint El Angel exterminador, entre l'horripilant horror japonès dels anys 50 o l'Argentina latente... gaudint de les versions originals subtitulades.

No són gaire amants del doblatge per allà baix. Jo tampoc lo defenso (guanya molt una peli en versió original) però si ha de ser... que sigui en català!

(Ah! i recomanable la Kun Fu Panda, molt animada, i bé, aquest rollo que se porta ara de l'antiheroi).

i si fem una rollana?

2008-07-22T12:35:00.016+02:00

Me fico les piles per començar aquest bloc, que ja fa temps que me ronda pel cap! qui sap quan durarà (suposem-li llarga vida). Doncs que comenci la redACCIÓ...

Lo dissabte passat a la Vilella Baixa vam celebrar la segona Escola d'Estiu de l'Esquerra Independentista del Camp, que va superar alegrement les meves espectatives. Dinàmiques, xerrades, dinar, calooor, i la riguereta per mullamos de tant en tant! Van sorgir debats i idees força interessants, com la importància de la municipalitat.

I mentres el ponent explicava com funcionava la Comuna del Camp o la de les montanyes de Prades a la seva época, la importància que l'assamblea del poble tenia en les decisions, jo me n'anava encara més enrrere. Em trobava en una aula del Campus de Leioa (UPV/EHU) en una d'aquelles classes del Jon Ander? no recordo molt bé el nom d'aquell professor... però si recordo aquella assignatura: Opinió Pública, que entre treballs d'intesiu cap de setmana d'eleccions ianquis, i descobrint mecanismes de legitimació de la monarquia pels més petits, sortí la història del Cephu (per posar-li un nom).

Aquest jove d'una tribu primitiva va voler alçar-se per damunt dels seus covilatants, ser més que ells, i aquests li van imposar el càstig superior: aïllar-lo, expulsar-lo del cercle de la comunitat. I flashos... I conviure en societat, i com bé deia el ponent, que amb això de l'assamblea no hem descobert la sopa d'all, doncs no, i pensar en importància de l'organització local, fructífera, vàlida des dels inicis.

I tarari tarara lo meu primer post ja s'acabà.