i si et parlo de morts? ( o Històries per no dormir III )

Hem après que el valor que se li dóna a una vida depèn de moltes coses. Depèn de l'indret de món on t'ha tocat viure, de la professió a la què et dediques, i també, de les circumstàncies segons les quals has passat a l'altre barri.

Quatre obrers moren a l'ensorrar-se els pisos de l'Hotel on estaven treballant a Mallorca. L'obra no tenia llicència, però ningú va moure un dit perquè s’aturés, com sempre ara tot són lamentacions, però sabem que al darrere hi ha uns responsables, empresaris corruptes i polítics que fan la vista grossa. Vora 1000 treballadors moren cada any en accidents laborals, no estaríem parlant de terrorisme patronal?

No ens venen igual la mort de l'empresari que la del treballador que l'ha palmat mentre enriquia al mateix empresari, segurament amb unes condicions laborals pèssimes. I tanmateix les llàgrimes ens diuen que les vessem per l'empresari. S'entén, oi?

Una bala impacta al pit d'un jove de 15 anys, és grec i té somnis, però qui millor us ho explicarà és en Jordi Martí, que senzillament ha fet un article brillant: Alexandros Grigoropoulus, els somnis contra la xerrameca. Un policia mata, de nou, un jove manifestant, no estaríem parlant de terrorisme d'estat?

Aquests dies també es recorda a Pedro Álvarez, assassinat per un policia fa 16 anys, i sonen noms com el de Guillem Agulló, assassinat per uns neonazis l'any 93, i tants d'altres que ressonen per tot arreu, parets i carrers, però que no ocupen cap primera pàgina del diari ni cap racó al telenotícies migdia. I és que ja és hora que ens fiquem a cridar ben fort, com els Habeas Corpus, Basta ya!